Només fa tres segles que dura

Diu el Govern que, literalment, a Espanya “no hi ha una ofensiva contra el català”. Ho va dir primer el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ho va repetir després la consellera de Territori i Sostenibilitat i portaveu del Govern, Sílvia Paneque, i és el que pensa el president de la Generalitat, Salvador Illa. De fet, és la consigna que té tot el Govern del PSC —el Govern és només del PSC per molt que hi hagi membres de l’entorn d’ERC o de l’extinta CiU— després de l’enèsima garrotada judicial contra la llengua catalana a l’escola. No pas poc que a l’Estat espanyol no hi ha una ofensiva contra el català! Només fa tres segles que dura.

Aquesta vegada ha estat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el que ha llançat un nou torpede contra la línia de flotació de la immersió lingüística en ordenar l’execució provisional —encara que sembli un oxímoron, són aquelles incongruències que té el món judicial— de la seva sentència del mes de setembre passat en què anul·lava bona part del decret del Govern del 2024 que teòricament blindava el català com a llengua vehicular a l’escola amb una fórmula que pretenia superar els percentatges del 25% de l’ensenyament en castellà imposats pel mateix tribunal i per altres. És, a la pràctica, una conseqüència més de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra el nou Estatut que el 2010 es va carregar el sistema d’immersió lingüística que fins aleshores havia restat incòlume per molt que els governs de l’època —primer del PSC, ERC i ICV i després de CiU— fessin veure que no havia passat res.

Però era molt el que havia passat, perquè de llavors ençà el Tribunal Suprem (TS) i el mateix TSJC no han parat d’emetre, aplicant justament la doctrina del TC, resolucions, una darrere l’altra, contràries a la llengua catalana. És cert que gairebé totes aquestes decisions estan inspirades per associacions i entitats rares, sense cap mena de representativitat més enllà de la representació unipersonal de qui les integra —normalment gent amargada per un profund sentiment d’anticatalanitat—, i això encara les fa més injustes i sectàries i demostra que, efectivament, hi ha una ofensiva contra el català. Però també ho és, de cert, que, en respondre precisament només a interessos molt minoritaris i marginals, el que fan en realitat els pronunciaments judicials és conculcar els drets de la majoria, que es veu obligada a acceptar tant sí com no el que li imposa la minoria.

És el funcionament exactament invers al de qualsevol règim democràtic digne d’aquest nom i que s’explica per la relació de metròpoli i colònia que de fet hi ha entre Espanya i Catalunya, que també fa més de tres-cents anys que dura, des de la infausta derrota del 1714 a mans del borbó Felip V, i és el que corrobora que realment hi ha una ofensiva en tota regla contra tot allò que faci olor de català. No tan sols contra la llengua, però que sí que té la llengua com a estendard a abatre en tant que símbol principal del que és i representa la nació catalana, que, més enllà del veïnatge, no té res a veure amb la nació castellana mal anomenada espanyola. Formalment, el que hi ha en aquests moments és una ofensiva judicial, però amb clares connotacions polítiques i evidents repercussions socials.

El PSC, malgrat això, es queda només amb la primera part de l’equació i ho atribueix tot a la mala fe de l’estament judicial. Ningú no discuteix que en aquesta legislatura el PSOE ha tingut gestos envers el català, com ara que es pugui fer servir amb normalitat al Congrés o que es duguin a terme gestions, si bé sense cap mena d’èxit, perquè es converteixi en llengua oficial a la Unió Europea (UE), però és una obvietat que ho ha fet per pura necessitat política, perquè Pedro Sánchez pogués continuar quatre anys més a la Moncloa. I és que el PSOE, i el PSC com una simple part més del partit espanyol des que va renunciar a l’ànima catalanista que històricament l’havia caracteritzat, pot arribar a ser tan anticatalà com el PP o com Vox, o com ho era Cs, en funció de la conveniència de cada moment, segons governi o segons sigui a l’oposició. La vella guàrdia del partit, amb els tronats Felipe González i Alfonso Guerra al capdavant, n’és la mostra més fefaent.

Tothom sap que l’ofensiva judicial és, de fet, una ofensiva política dels poders de l’Estat espanyol contra la displicent colònia catalana

De fet, un cop desapareguda la formació d’Albert Rivera, Inés Arrimadas, Carlos Carrizosa i companyia després d’haver acomplert la missió per a la qual va ser creada —justament dinamitar la immersió lingüística—, el pòsit lerrouxista que va deixar el van heretar indistintament el PP i Vox, però també el PSOE i, a Catalunya específicament, el PSC. Cal no oblidar que molts dels gestors i fundadors de Cs procedien precisament del mateix PSC. Per tot plegat, li interessa fer creure que no hi ha cap ofensiva, perquè no se li vegi el llautó. La realitat, tanmateix, és tossuda i, per molt que el Govern intenti que sembli una altra cosa, tothom sap que l’ofensiva judicial és, de fet, una ofensiva política dels poders de l’Estat espanyol contra la displicent colònia catalana. Que a Espanya els jutges facin política és una pràctica plenament normalitzada quan de frenar les aspiracions nacionals de Catalunya es tracta, com ha quedat demostrat en totes les actuacions dutes a terme fins ara en aquesta direcció.

La salut de la llengua catalana és més delicada que mai. Errors propis hi han contribuït. Però promoure una immigració massiva, majoritàriament de parla castellana i refractària a tot el que tingui a veure amb el català, com la que ha arribat els últims anys a Catalunya —amb governs a Espanya primer del PP, però després també del PSOE—, de manera que la integració sigui cada vegada més complicada en resultar impossible l’absorció d’una allau com l’actual, ha estat, de moment, la maniobra orquestrada que més desestabilitza el fràgil equilibri que sempre hi ha hagut entre les dues llengües. Al Govern i al PSC potser encara els sembla poca cosa aquesta enèsima ofensiva, no tan sols contra la llengua catalana, sinó contra el conjunt de la identitat catalana? No admetre la realitat del problema és la pitjor manera d’intentar resoldre’l —donant per fet que l’objectiu sigui aquest i no el contrari—: deu ser que en tres segles encara no han tingut prou temps per tenir-lo diagnosticat, controlat i resolt.