El refranyer és ric en expressions que retraten a la perfecció el que està passant. En recordo algunes: qui sembra, recull; qui sembra vents recull tempestes; qui calla, consent; tal faràs, tal trobaràs... I el més popular de tots: “qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”. Però més enllà de la saviesa refranyera, aquests dies no he pogut evitar recordar el vell poema d’un pastor luterà que va copsar com ningú, en un moment molt tràgic, el que significa deixar passar el mal, quan no n’ets la víctima. El pastor es deia Martin Niemöller i va estar tancat a Dachau fins al final de la Segona Guerra Mundial. El seu famós poema “Quan els nazis vingueren...” va ser, en realitat, un sermó que va pronunciar la Setmana Santa de 1946 a Kaiserslautern, i que va titular “Què haguera dit Jesucrist?”. Atès que no és gaire conegut en la seva totalitat, em permeto reproduir-lo:

Quan els nazis vingueren a buscar el comunistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista,

Quan empresonaren els socialdemòcrates,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era socialdemòcrata,

Quan vingueren a buscar els sindicalistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista,

Quan vingueren rere els jueus,
no vaig protestar,
Jo no n'era, de jueu,

Quan vingueren a per mi.
No quedava ningú, que pogués protestar.

 

Per bé que el sermó del pastor luterà es referia a un moment tan extrem com el del nazisme, la seva reflexió serveix per a tots els casos en què hom es mostra indiferent —o fins i tot còmplice— davant la repressió, les agressions, les males pràctiques... Si alguna cosa es repeteix tossudament al llarg de la història és que no frenar a temps l’abús polític desmesurat —de fet, l’abús de qualsevol mena—, només porta a un creixement d’aquest abús i a un empoderament de l’abusador. I sempre té efecte boomerang sobre aquells que han callat, han atorgat o, fins i tot, han aplaudit.

És exactament això el que està passant ara a Espanya, arran de la intenció del PP d’aturar les decisions del Congrés de diputats per la via del Constitucional. És evident que ja no es tracta d’una guerra descarnada entre partits, sinó d’una guerra oberta entre institucions, amb el poder judicial fent un envit d’enorme duresa al poder legislatiu. El clima és tan irrespirable que els micròfons bullen de retòrica guerracivilista, amb les dues bandes de la contesa fent-se acusacions mútues de colpisme. (Parèntesi: la banalització de conceptes tan greus com el de colpisme és una constant en la dialèctica política espanyola, tant a la dreta com a l’esquerra de l’espectre ideològic, i d’això en sabem molt els catalans). Es tracta d’una guerra frontal que implica el poder judicial, el poder polític i, amb seguretat, la monarquia, i el resultat de la qual és impossible de preveure.

L’afirmació més repetida de totes és el súmmum del sarcasme: “mai no havia passat això a Espanya”. És a dir, per deixar-ho ben clar, pregunto: estan assegurant que mai no hi ha hagut un intent del poder judicial per intervenir, aturar, canviar i pervertir la lògica d’un parlament?

El més curiós d’observar, des de la distància catalana, és l’enorme hipocresia que es respira en les declaracions polítiques i en les anàlisis mediàtiques de l’àmbit progressista, lògicament alarmats per la derivada dels fets. Resulta que ara han descobert algunes veritats incòmodes que han verbalitzat sonorament: que no és possible que un tribunal impedeixi una votació; que els jutges no poden fer de parlament paral·lel; que la judicialització de la política destrueix el joc democràtic; que el parlament és la seu de la sobirania popular i ha de ser inviolable... L’afirmació més repetida de totes és el súmmum del sarcasme: “mai no havia passat això a Espanya”. És a dir, per deixar-ho ben clar, pregunto: estan assegurant que mai no hi ha hagut un intent del poder judicial per intervenir, aturar, canviar i pervertir la lògica d’un parlament? És això el que estan afirmant opinadors, periodistes i polítics del progressisme espanyol? Tenen aquesta enorme, immensa, incommensurable barra?

La tenen, i és aquí on el sermó del pastor luterà i la saviesa del refranyer al complet els hi cau el damunt, com un gran sac de merda. El que ara li està passant a Pedro Sánchez i a l’esquerra espanyola (i ni tan sols tota, perquè una part del PSOE, amb Felipe al capdavant, està coquetejant amb l’altra vorera...), és exactament el que han permès, han justificat i fins i tot han ajudat a crear en referència al conflicte català. Com poden tenir els sants nassos de dir que això no havia passat mai a Espanya, quan han utilitzat fins al deliri els tribunals polítics per perseguir l’independentisme! Han fet de tot: han convertit en causa penal un conflicte polític; han intervingut les nostres institucions; han tret l’espantall reial amb aires d’amenaça; han empresonat els nostres dirigents civils i polítics; han empresonat la presidenta del Parlament i han perseguit els membres de la mesa, per permetre debats parlamentaris; han inhabilitat el President; han obert una causa general contra l’independentisme, amb centenars de persones encausades; han fet servir els jutges per espiar-nos; han utilitzat els tribunals per malmetre el pacte històric del català a l’escola; i permanentment han enviat lleis catalanes al Constitucional, per frenar-les en sec. Tot això han permès, han aplaudit i han alimentat els mateixos progres que ara diuen que aquesta ingerència permanent del judicial per damunt del legislatiu i parlamentari no havia passat a Espanya.

Descartada la deliciosa hipòtesi que, senzillament, no consideressin Catalunya com a part d’Espanya, la conclusió que en resta és descarnada: no entenen el nostre Parlament com la seu de la sobirania del poble català, sinó com una mera estructura regional, les competències de la qual són permanentment tutelades per l’amo espanyol. I, encara pitjor, troben natural pervertir les lleis, traspassar els límits democràtics i donar un poder il·limitat als jutges per poder frenar els anhels catalans. I ara, quan el boomerang els hi torna i els colpeja a la cara, resulta que no saben d’on ve.

I des de Catalunya ho vàrem avisar pel dret i pel revés: tots els drets que ara vulneraven a Catalunya, es vulnerarien més tard arreu, perquè quan s’alimenta la fera reaccionària, s’engreixa i no vol tornar-se a aprimar. Diuen que Rubalcaba va assegurar, quan estava dissenyant amb Sáenz de Santamaría tota l’estructura repressiva contra l’independentisme, que si calia carregar-se la democràcia, ja la recuperarien, perquè el que era urgent era frenar la sortida de Catalunya (que, cal afegir, consideraven altament possible). El que potser no va preveure en Rubalcaba era que no podrien tornar enrere. Al capdavall, ara que els jutges han pogut suplantar el parlament català, canviar decisions legislatives, inhabilitar el president i perseguir la mesa, per què s’haurien de conformar només a Catalunya? Van ser els salvadors d’Espanya, l’ariet contra els enemics catalans de la pàtria, el braç executor que va justificar tota l’estructura repressiva. Si en aquell moment van salvar la pàtria dels sediciosos catalans, per què no fer-ho ara contra els progres, rojos i altres espècies? És cert que la dreta espanyola no té res a veure amb els tories o altres conservadors europeus, totalment instal·lada en la caverna reaccionària. Però han estat els socialistes els qui han avalat i blanquejat la judicialització de la política, i ara que Catalunya està en situació catàrtica, el mètode s’utilitza per a la guerra interna espanyola. Cap sorpresa, més enllà de sorprendre’ns per, repeteixo, la incommensurable barra que tenen els que ara s’escandalitzen.

Recordem el sermó? “Quan vingueren a buscar els...”