Jo també he passat estius sense vacances. Cuidant la meva àvia. Avortant. Parint. Aprofitant l’agost per pintar la casa, fer trasllats, buidar armaris o intentar posar una mica d’ordre en una vida que, precisament durant aquell mes, semblava tenir encara menys d'ordre que de costum. Intentant treballar a l’agost —sense gaire èxit—, perquè sembla que durant quinze dies ningú vulgui comprar res, contractar res ni contestar cap correu. O fent de minyona, convivint amb la família del meu ex i somiant a tornar a treballar perquè, paradoxalment, treballar em semblava, en comparació, descansar.
També he intentat no gastar diners en vacances i, al final, m’he acabat gastant més calés fent qualsevol cosa a Barcelona per tenir la sensació que jo també estava fent alguna cosa. Perquè l’estiu és molt llarg quan no te'n vas. I és veritat que, amb l’edat, potser t’agrada menys. La calor, especialment per a la gent gran, pot arribar a ser insuportable. I hi ha aquella sensació estranya que tothom s’ho està passant bé menys tu. Que la ciutat ha quedat buida. Que tots són en viatges al·lucinants. Que tothom té una segona residència, un amic amb piscina, una casa al poble o algú que els espera amb una copa de vi a la mà davant del mar. I, sobretot, les xarxes socials com l’aparador permanent de vides felices en les quals sembla que ningú tingui una factura pendent, una discussió de parella, una nevera per netejar o un diumenge a la tarda preguntant-se què coi està fent amb la seva vida.
Abans també ens passava. Ho vèiem a les revistes, amb les celebrities fotografiades en mansions, iots i platges impossibles. Però hi havia una distància i no ho portàvem sempre a la butxaca. La vida dels famosos era tan llunyana que, d’alguna manera, sabíem que era un altre món. Amb els influencers ha passat una cosa diferent. Ens els van vendre com a gent com nosaltres. Persones normals que, de sobte, tenien una vida extraordinària. I potser per això ens hi comparem més. Al final, tot es basa en una cosa tan senzilla i tan poderosa: on poses la teva atenció. Fins i tot quan és per criticar. Perquè hi ha gent que diu que no suporta els influencers i, tanmateix, sembla que no pugui deixar de mirar-los. Una mena d’addicció disfressada de superioritat moral. I no, no tots els influencers són creadors de contingut, ni tots els creadors de contingut són influencers. Però aquesta és una altra guerra.
És molt més fàcil tirar la pedra quan no cal donar la cara
La que avui m’interessa és la dels haters. La gent que et critica habitualment a X i, quan vas al seu perfil, no hi ha foto, ni nom real, ni gairebé res que et permeti saber qui hi ha darrere. Costa molt més insultar quan tens una cara al davant. És molt més fàcil tirar la pedra quan no cal donar la cara. L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de veure el perfil de persona amargada que pot estar darrere d’un d’aquests comentaris. Potser era perquè era agost i estava a Barcelona. Potser perquè havia estat tot el dinar sense parlar amb la seva parella. Potser perquè havia sortit de casa ja enfadat amb el món. O potser perquè hi ha persones que necessiten trobar algú altre a qui fer sentir pitjor per suportar una mica millor com se senten elles mateixes. Gent que et dona lliçons morals abans de sortir a fumar. Gent que entra a internet només per veure on pot deixar la seva cagarada. I el més curiós és que sovint el blanc perfecte és algú que sap que probablement no contestarà. I moltes vegades, una dona. Una dona que demanarà perdó abans de saber exactament què ha fet malament. Que intentarà entendre l’altre. Que mirarà cap a una altra banda perquè no vol entrar en conflictes. Que intentarà aguantar-se les llàgrimes fins a arribar al lavabo. Perquè darrere de molts atacs no hi ha tant una opinió com una voluntat d’impactar. De trobar el punt feble. D’analitzar qui és més sensible del grup i prémer exactament allà on farà més mal. Una forma de violència psicològica de baixa intensitat però d’alta reiteració. Com si fer mal als altres fos una manera de rebaixar el malestar propi. La tècnica més antiga del món per sentir-se una mica millor: si jo estic fotut, provo de fotre algú altre. En teoria, la cadena de càstigs baixa el cortisol. Però és, sens dubte, una estratègia bastant primitiva d’aconseguir-ho.
Em fa molta gràcia quan algú em diu que no em suporta sense haver de suportar-me. És una frase que em sembla surrealista. El veritable poder d’un hater és aconseguir que pensis en ell més del que ell pensa en tu. Per això he après que no tot mereix resposta. Que no tot comentari mereix una explicació. Confuci deia: "No et preocupis si no agrades a la gent; preocupa’t si a tu no t’agrada la gent". O la frase "El que diu en Joan d'en Pere diu més d'en Joan que d'en Pere". Perquè hi ha una cosa que he après tant a la vida com a la feina: la manera com tractem els altres diu molt més de nosaltres que d’ells. Ho veus en un negoci, en una reunió o en una conversa familiar. Potser la diferència no és el que diem, sinó des d’on ho diem. I potser mentre alguns estem intentant descansar, treballar, criar, sobreviure a la calor o simplement arribar sencers al principi de curs, hi ha qui està fent vacances d’una altra manera. Fer hate també és una manera d’ocupar l’estiu. Jo prefereixo una terrassa, una copa de vi i una mica de silenci. I, si pot ser, sense internet.