Dimecres

S’acaba la Barcelona Wine Week amb un èxit increïble d’assistència, amb més de 26.000 visitants. Pels passadissos podem trobar-hi la gran crítica del vi, l’anglesa Jancis Robinson, que també va guanyar el Premi Mijares Dones del Vi, o Pablo Álvarez —de Vega Sicilia— o Tim Adkin. Ho hem aconseguit: Barcelona és l’epicentre del vi. I un de cada quatre cellers era a la Fira de Barcelona.

Dijous

És l’edició 21a del Premi Pepe Carvalho. És el quart any que hi assisteixo, però el primer cop que hi porto els fills i els pares. La Vita i en Leo estan contents de veure en Daniel Vázquez com a jurat, juntament amb Carlos Zanón. Just ara estan estudiant el Consell de Cent a l’escola. Sec al costat de l’Anna Sallés, que m’explica les altres edicions, i saludem l’alcalde. Anem a sopar al Glacial de la plaça Reial amb el guanyador Mick Herron, conegut sobretot per la saga d’espionatge Slow Horses.

Divendres

Reunió amb la fundadora de Dones del Vi, Anne Josphine Cannan, al restaurant Kamikaze de l’Eixample, on —com el mateix nom indica— ens fan una proposta arriscada però summament intel·ligent. Tot i que ella és elaboradora de vi, fa temps que no fem un menú de maridatge, perquè preferim beure només un mateix vi durant l’àpat. Normalment, un blanc amb densitat en boca o bombolles amb criança. Però tenim ganes de descobrir sakes, vins brisats i rareses d’arreu que no coneixem. Ens sorprenen (que ja és molt!) i entenem el perquè de la seva estrella Michelin. I brindem perquè el showroom amb les elaboradores del vi ha estat un èxit i perquè ens mereixem un descans. I un moment de celebració! Cal celebrar tot el que es pugui mentre es pugui.

Dissabte

Un altre tanatori. Ha mort el pare del padrí d'en Leo, en Miquel Donate. Sí, és aquell moment de la vida en què vas a més enterraments que bateigs. Que celebres més divorcis que casaments. I el pitjor de tot plegat és que ho comences a normalitzar i a pensar qui serà el següent, plorant perquè no sigui un dels teus. Del grup de la universitat, ja som més els que no tenim pares que els que en tenim. I tenim 44 anys.

Algú que venç l’edatisme i l’orgull, per a mi, és sempre la triomfadora espiritual

Diumenge

Els Premis Gaudí al Liceu encara llueixen més. Qui va dir que els catalans no ens mudem? Jo ho intento donar tot a les catifes vermelles a les quals em conviden. Vestida de la dissenyadora Rita Glyndawood, de Sabadell, com l’Anna Bertrand, i havent passat abans per Backstage amb l’objectiu que em fessin un monyo que ni la JLo. Em quedo amb tres moments: La Gavina en directe de la Marina Rossell, l’abraçada de les candidates a millor actriu secundària i el magnífic discurs de Gemma Blasco com a millor direcció novella per La Fúria. La Blasco també s’havia pentinat al costat meu a Backstage i l’havia felicitada per la seva cua alta com a pentinat. Si la tornés a veure, la felicitaria per la seva valentia i li diria que pot anar amb la cara ben alta. Després de la gala, una copa de la DO Catalunya amb la Cristina Brondo, que sempre m’alegra les festes. La més ben vestida: la Betsy Túrnez.

Dilluns

L'Associació de Sommeliers ha tornat a fer el seu concurs. L'Anna Casabona torna a ser segona. Una de les dones del vi que més admiro. Ha quedat  set cops en segona posició. Un gran triomf d’algú que, després de criar la seva filla, ha tornat a estudiar. Algú que venç l’edatisme i l’orgull, per a mi, és sempre la triomfadora espiritual. Rebo un vídeo amb què tota la sala, plena de sommeliers, es va posar dempeus.

Dimarts

Podria parlar del cas d’Elisa Mouliaá. També de Bad Bunny i la seva actuació a la Super Bowl. Però ja us podeu imaginar el que en penso. I la resta de mortals comencem a notar la Setmana Blanca, perquè el nombre de mails disminueix. Qui s’ho va inventar era un freelance (o no). Tinc una gran teoria sobre quan s’acaba l’hivern emocionalment. O, si més no, el meu. I és que després de Sant Valentí, ja comença a rutllar la vitamina D. Sí, com la cançó de Laura Pausini i “la primavera in anticipo”. O també se'n pot dir veure la llum al final de túnel.