Si no fos perquè l’independentisme porta anys de males notícies, podríem dir que acaba de patir una septimana horribilis, no endebades s’han ajuntat dues informacions molt lesives per a la causa catalana. Una, la desmesurada petició de sis anys de presó i vint-i-un d’inhabilitació contra Laura Borràs, arran dels contractes que va concedir quan era presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes. Més enllà de si hi ha hagut alguna irregularitat administrativa (en cap cas enriquiment il·lícit), és evident que la seva causa s’ha inflat fins a límits que només poden entendre’s des de la perspectiva de la persecució política. I l’altra notícia, la decisió de l’advocat general del TJUE, Jean Richard de la Tour, respecte a les qüestions prejudicials que el jutge Llarena va presentar, quan la justícia belga li va denegar l’extradició del conseller Lluís Puig. L’advocat conclou que Bèlgica no pot entrar a valorar si el Suprem és autoritat competent per jutjar-lo, si no demostra “deficiències sistèmiques i generalitzades” en el funcionament de la justícia espanyola. És a dir, si no demostra que Espanya és com Turquia, o, com a mínim, com Hongria o Polònia. Finalment, rebla dient que Llarena pot tornar a presentar l’euroordre contra Puig si demostra que l'anterior es va denegar contravenint el dret de la Unió. I per bé que només parla del cas Puig, és evident que aquestes conclusions afecten directament la causa que el president Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín tenen presentada en el TJUE.

En resum, podria semblar que Llarena ha perdut totes les batalles anteriors, però pot guanyar la guerra gràcies a aquest darrer triomf, que no és menor. Vol dir realment això? És a dir, voldria dir que Puigdemont està a les portes de ser extradit a Espanya? En absolut, no sols queda una intensa i crucial lluita de l’exili en el tribunal europeu, sinó que hi ha molts elements que juguen a favor d’una resolució favorable.

Anem a pams. El primer: ha estat una mala i inesperada notícia. Era previsible, com deia en Boye, que l’advocat general seguís la darrera jurisprudència del mateix TJUE, que en té prou en denegar una euroordre si “existeix un risc real de vulneració de drets fonamentals”, sense haver de demostrar que són sistèmics i generalitzats. Però no ha estat així, i avui Llarena pot apuntar-se un primer punt, l’únic fins ara aconseguit després d’una pública i vergonyosa carrera de derrotes europees. Amb aquesta resolució de l’advocat general, a l’exili i al seu equip jurídic se’ls gira feina encara més feixuga. Però, a partir d’aquí, són molts els motius per no caure en el desànim.

Sense l’exili, sense la resiliència de Puigdemont, sense el coratge dels eurodiputats perseguits i sense la brillant estratègia dels seus advocats, la causa catalana s’hauria convertit en fum, i la repressió espanyola hauria desaparegut de l’escenari europeu

El primer: la resiliència demostrada per l’exili i la seva eficàcia en l’estratègia defensiva. Com bé recorda el mateix president Puigdemont, no és la situació més difícil que ha viscut a l’exili. És cert que semblava que el camí seria més fàcil, però això no vol dir, de cap manera, que es perdi. Segon: la causa catalana ja porta un llarg recorregut pels tribunals europeus i qualsevol jurista europeu sap que no és un litigi sobre fets delictius, sinó sobre drets fonamentals, i aquesta qüestió és molt sensible a Europa, a diferència d’Espanya, on els drets personals i col·lectius es vulneren reiteradament. En resum: Europa sap més sobre el que passa a Espanya, i l’exili en sap més, de defensar-se. Tercer: com s’ha dit, la jurisprudència més recent del TJUE avala un criteri diferent del de l’advocat general, cosa que no ha tingut en compte a l'hora de basar les seves conclusions. Vol dir això que el TJUE podria contradir el seu propi advocat i resoldre en favor de l’exili? No és el costum, però ha passat en diverses i significades ocasions, especialment en temes molt sensibles, com és el cas. Amb tot sumat, queden clares dues coses: una, que el procés va per a llarg, descartada la possibilitat d’una quarta euroordre fins que acabi tot el contenciós; i la segona, que l’exili haurà de tornar a la casella de sortida, i demostrar amb més rotunditat que a Espanya hi ha una justícia patriòtica que ha cercat la persecució política. Com ha dit Toni Comín, no els costarà gaire “demostrar que a Espanya hi ha una fallida sistèmica i un risc de vulneració de drets fonamentals”.

Aquest és el nus gordià que planteja l’advocat general i que l’exili haurà de desfer: demostrar que a Espanya hi ha les “deficiències generals i sistèmiques” que demana l’advocat general. És aquí on l’optimisme de Boye i de l’exili creix exponencialment, sobretot a partir de les gravacions de Villarejo, de les múltiples evidències d’una Operació Catalunya orquestrada des de les entranyes de l’Estat, Ministeri d’Interior inclòs, i de la promiscuïtat entre clavegueres, jutges, periodistes i polítics. La darrera gravació arran del FerrerasGate, on s’explica amb naturalitat que el jutge de l’Audiència Fernando Andreu coneixia la fabricació d’una fake news per fer perdre les eleccions a Xavier Trias (fet que va ocórrer), o que estava a favor de deixar fer el 9-N i després detenir Artur Mas, serà or pur en la causa a Europa. Fabricació d’informacions falses, intervenció en processos electorals, complicitat entre xarxes policials corruptes, periodistes i polítics per ensorrar líders independentistes, destrucció de bancs privats, en la mateixa Operació Catalunya, espionatge massiu de líders civils i polítics avalada per jutges, etcètera. És tanta la munició que faran servir els advocats de l’exili, que serà, sens dubte, una batalla legal ingent, d’enorme importància a Europa, atès que se centra en la defensa de drets fonamentals. I Espanya no ho té fàcil, per molt que hagi tingut ara una empenta.

Acabo amb una reflexió final, del tot necessària, atès el caïnisme que s’ha instal·lat en les files independentistes, més dedicades a defensar els interessos dels partits que la causa de la llibertat: la importància que ha tingut, té i tindrà la lluita de l’exili contra la repressió espanyola. Sense l’exili, sense la resiliència de Puigdemont, sense el coratge dels eurodiputats perseguits i sense la brillant estratègia dels seus advocats, la causa catalana s’hauria convertit en fum, i la repressió espanyola hauria desaparegut de l’escenari europeu. Ara, en canvi, Espanya veurà com es retraten públicament, al cor de la justícia europea, les seves misèries. I és gràcies a l’exili que ha sofert derrotes vergonyoses en diversos tribunals. La lluita de l’exili, amb Puigdemont al capdavant, ha estat tan important, com miserable ha estat el rapinyaire capteniment d’una part de l’independentisme a l’hora de menysprear-la i minimitzar-la.

Finalment, doncs, no i no: ni estan a punt d’extradir Puigdemont (ni Puig, ni Comín, ni Ponsatí), ni està perduda la guerra. Només hi ha hagut un entrebanc inesperat en un camí que semblava més planer. Queda molta partida, queda molt de joc, i hi ha moltes jugades per fer. Com diu el president Puigdemont, ni aquesta és la pitjor situació en què s’ha trobat, ni és tampoc el pitjor dels escenaris. I cal recordar que de tots aquests escenaris pitjors, n’ha sortit sempre vencedor.