Fa una setmana em vaig comprar un mòbil nou, però ni en el millor dels meus somnis em pensava que estrenar-lo significaria encetar una nova vida. Mentre en feia la configuració inicial, la Google Play Store va suggerir-me la instal·lació de les aplicacions d’Instagram, X o TikTok, però vaig resistir. No era una gesta heroica, sinó senzillament el compromís discret d’una dieta digital que vaig començar l’1 de gener. Des d’aquell dia, amb més voluntat que rigor, he intentat limitar Twitter a una hora mentre esmorzo, mantenir-me verge de TikTok i reservar Instagram per un breu instant cada divendres; ni més ni menys, sí, que per penjar-hi un story amb l’enllaç d’un article com aquest. Seguint aquesta disciplina de pixarrí, en quatre mesos he reduït una hora i mitja diària de pantalla, passant de gairebé 4 hores a poc més de 2 hores i mitja de mitjana. El problema, però, és que d’aquesta carretada de minuts, gairebé 2 hores han continuat sent patrimoni de l’única aplicació a la qual no he estat capaç de renunciar, tampoc, amb el mòbil nou: WhatsApp.

El meu vincle amb WhatsApp, no ens enganyem, fa alguns mesos que es podria titllar de ‘relació tòxica’. De tant estimar-nos, en realitat ens hem acabat fent mal. El que abans era una eina, amb el temps s’ha convertit en una trampa. La primera mesura per frenar-ho va ser desactivar-me’n les notificacions, però cada vegada que hi entrava per respondre els missatges rebuts, queia en un pou sense fons en el qual em passava deu minuts contestant de manera urgent a coses que no eren ni tan sols importants o, també, potser discutint durant mitja hora en el grup d’amics de la patxanga dels dimarts, què sé jo, si Messi era o no millor que Lamine Yamal a la seva edat. Aleshores vaig provar de treure’m la foto de perfil, com qui s’amaga rere una cortina, però no vaig espantar ningú i, en el millor dels casos, l’únic que vaig aconseguir és que algú em recriminés, erròniament, que l’havia bloquejat.

El que passa és que la tirania de WhatsApp és tan gran, però tant, que ens ha fet creure que allò que vibra a la butxaca mereix més atenció que el que tenim al davant. Existim allà on tenim el cap, no el cos, però ho hem oblidat. Per això prioritzem les notificacions del mòbil abans que parar atenció al ritme natural de les coses, ja sigui els ulls d’algú, la floració dels plataners, un fill que demana explicacions o un amic que seu davant nostre en un bar després de mig any sense veure'l. Per què el deixarem d’escoltar per tal de respondre ‘un missatge de res’, doncs? Perquè ens distreu una frase idiota en un grup absurd en el qual parlem més que amb la nostra àvia a la residència, ja que el benestar digital és, en el fons, un nom amable que descriu un malestar emocional. Sí, ens hem convertit en nòmades de la notificació i en ionquis addictes al soroll, per això, a l’oficina, caminem tot el sant dia amb el portàtil sota el braç com si fos oxigen per respirar, però el 90% del temps només el fem servir per xatejar per WhatsApp Web mentre el company del costat exposa un projecte que ni escoltem.

Ningú es posa a parlar per telèfon en ple sopar, assegut a taula amb més gent, ni tampoc deixa d’escoltar-nos per posar-se a mirar el sostre deliberadament quan estem parlant en una reunió, però, en canvi, hem acceptat la gravíssima manca de respecte i educació que és rebre una notificació o un push, obrir el mòbil i destinar l'atenció a qualsevol cosa no essencial mentre al nostre davant, algú altre, ens continua explicant una cosa a la qual ja no fem cas. Recordes com era la vida abans de decidir que era més important tot el que passa dins una pantalla que no pas tot el que passa davant els teus ulls? Possiblement dilluns passat hi vas pensar, ja que quan tot es va apagar, el món no es va ensorrar. Al revés. De cop, vas sentir durant hores que potser no és tan important allò que sempre consideres vital i et vas adonar d’una veritat incòmoda: sense notificacions, sense missatges i sense presses, el 28 d’abril de 2025 només es va aturar l’estrès disfressat d’urgència.

No hauria de ser necessari que s’apagui el món per gaudir d’una passejada, passar-te el vespre fent l’amor o senzillament jugar a cartes amb la teva mare vídua al costat d’una espelma i un transistor, però al segle XXI preferim no desconnectar el mòbil abans que viure connectats amb la vida. Tant, de fet, que renunciar a tenir WhatsApp, Instagram o Twitter s’ha convertit en un privilegi a l’abast de molt pocs. No fer cas de les seves notificacions, o directament bloquejar-les, en canvi, encara és al nostre abast, per això dimarts, quan tot va tornar a ser com sempre, vaig descobrir una funció del meu nou telèfon anomenada ‘Sense distraccions’ i que em permet bloquejar WhatsApp durant tot el dia per entrar-hi, si ho vull, només durant un minut cada hora. Des d’aleshores, cada certes hores responc els missatges necessaris, visc més tranquil i, a més, he aconseguit reduir el temps de pantalla a gairebé 1 hora i mitja diària. Per a fer què? Senzillament per sentir plenament una conversa amb uns amics, un passeig a mitja tarda o un sopar amb un bon vi. És a dir, per a viure millor, suposo, ja que no sé si de la gran apagada n’haurem après res, però sé que l’endemà, a primeríssima hora, la primera notificació al mòbil ens va recordar que la llibertat, avui, és desconnectar.