No hi ha un pam de net

Tenia raó Pasqual Maragall quan proclamava que “no hi ha un pam de net”. Ho va dir el 15 d’abril del 1994, sent alcalde de Barcelona, preguntat sobre l’abast dels casos de corrupció Rubio (Mariano Rubio, governador del Banc d’Espanya) i Roldán (Luis Roldán, director general de la Guàrdia Civil) que havien esclatat i que afectaven la línia de flotació del govern del PSOE presidit per Felipe González, però referint-se també a la situació de Catalunya: “Aquí a Catalunya n’hi ha molts casos, però estan amagats sota l’estora i algun dia sortiran”. Cal no oblidar que va ser ell mateix qui anys més tard, el 24 de febrer del 2005, sent aleshores president de la Generalitat, va etzibar al líder de CiU, Artur Mas, allò que es va fer tan famós que “vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%”. I a partir d’aquí es va desencadenar tot.

L’exemple serveix per il·lustrar com la corrupció ha estat i és omnipresent a la vida política a Espanya i a Catalunya i com pràcticament no hi ha cap partit que se n’escapi. L’última ombra de sospita és la que recorre el PSOE arran de l’anomenat cas Koldo, una presumpta trama de cobrament de comissions irregulars per la venda, a diferents administracions públiques, de mascaretes a preus desorbitats durant la pandèmia de la covid, que esquitxa directament qui en el seu dia va ser un dels col·laboradors més estrets de Pedro Sánchez, l’exsecretari d’organització del partit i exministre de Transports José Luis Ábalos, i que pot acabar afectant, segons com evolucioni, el mateix president del govern espanyol. I això perquè Koldo és Koldo García, que va ser assessor de José Luis Ábalos en l’època en què aquest era ministre i a la qual corresponen els fets denunciats, i que abans havia format part del triumvirat, juntament amb el mateix exministre de Transports i Santos Cerdán, que va catapultar de nou Pedro Sánchez a la secretaria general del PSOE després d’haver-ne estat expulsat.

El cap de turc d’aquest cas és, per ara, José Luis Ábalos, a qui el partit acabarà expulsant en negar-se a retornar l’escó que ocupa al Congrés i haver passat al Grup Mixt per poder continuar sent diputat. A partir d’aquí, el relat polític d’aquest nou episodi de suposada corrupció és de manual: el PP desplega totes les bateries contra Pedro Sánchez i el PSOE tanca files —si més no de moment— per protegir-lo, el PP engega el ventilador i escampa el dubte sobre el ministre de Sanitat de l’època, Salvador Illa, i en especial sobre la presidenta del Congrés, Francina Armengol, llavors presidenta de les Balears, per haver comprat una partida de mascaretes que, a més, eren defectuoses i haver-la fet pagar amb fons europeus, i el PSOE contraataca recordant-li que té plom a l’ala exactament pel mateix motiu amb el germà de la lideressa de Madrid Isabel Díaz Ayuso i que en el sumari del cas Koldo també hi surt Miguel Tellado, l’actual home fort d’Alberto Núñez Feijóo. Res de nou. El problema és que en un país com Espanya ningú no és lliure de culpa per tirar la primera pedra. Ans al contrari. Al país de la picaresca, tan ben retratada a la novel·la anònima del segle XVI La vida de lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades, qui no l’ha feta és perquè no ha pogut.

En un país com Espanya ningú no és lliure de culpa per tirar la primera pedra, ans al contrari

Per això ningú no dimiteix mai, encara que no tingui culpa de res, ni que només sigui per assumir la responsabilitat política que li pertoca, a diferència del que sí que passa en qualsevol democràcia mínimament consolidada. El cas Koldo és una pedra inesperada a la sabata del president del govern d’Espanya, que si n’ha de ser de grossa que ha comportat d’entrada el sacrifici de qui en el seu dia havia estat un dels homes de la seva màxima confiança. El jutge de l’Audiència Nacional que porta la causa, Ismael Moreno, hi veu els delictes d’organització criminal, blanqueig de capitals, suborn i tràfic d’influències i situa José Luis Ábalos com a intermediari de la trama. Ara s’entén per què, quan ningú no s’ho esperava, de cop i volta el 2021 va deixar de ser ministre. Sembla que ja llavors Pedro Sánchez volia tenir les espatlles ben cobertes per si de cas. I el si de cas és el que passa ara.

Si n’ha de ser de potent l’afer en qüestió —fins i tot la dona del mateix líder del PSOE surt compromesa en els papers— que a estones fa l’efecte que el PP s’oblidi del seu tema estrella per desgastar Pedro Sánchez, la llei d’amnistia, i s’estimi més centrar l’atenció en aquest filó de presumpta corrupció a què, ara com ara, no se li veu el final, perquè cada dia que passa s’embolica més la troca. I és que cal tenir present, en tot cas, que el número u del PSOE va arribar el primer de juny del 2018 a la Moncloa per mitjà d’una moció de censura a Mariano Rajoy brandant precisament la bandera de la lluita contra la corrupció després que el PP fos condemnat per haver-se beneficiat dels suborns del cas Gürtel i ara aquest mateix capteniment se li pot girar en contra. El que passa és que ningú no està en condicions de donar lliçons de res, perquè tots els partits tenen una taca o altra, més grossa o més petita, en el seu historial.

L’únic que ho hauria pogut fer és qui en el seu dia va ser alcalde de Sabadell i membre destacat del PSUC, Antoni Farrés, sobre qui mai no hi va haver la més mínima sospita de res. Al contrari, va ser conegut per la seva fama d’incorruptible i probablement deu ser l’únic representant de la classe política catalana contemporània que es mereix aquest atribut. És famós l’episodi en què un empresari se li presenta al despatx amb un maletí ple de bitllets preparat per subornar-lo i ell crida la policia perquè el detinguin. I no tan sabut, però també exemplificant, és quan obliga una germana a retirar-se d’un concurs per proveir places d’arquitectes municipals de l’Ajuntament de Sabadell, al qual s’havia presentat sense que ell en tingués coneixement, perquè no pogués ser interpretat que hi havia cap mena de tracte de favor per part de l’alcalde. És allò que la dona del Cèsar, a més de ser honesta, ha de semblar-ho.

I Antoni Farrés va aplicar aquesta màxima al peu de la lletra durant tota la seva carrera política, perquè ell, com Pasqual Maragall, també era dels que creia que, efectivament, no hi ha un pam de net (per cert, el problema no es deia 3%, sinó, com va determinar la sentència del cas Palau, 4%). Llàstima que actualment no hi hagi ningú que en reculli el testimoni. Ni Pedro Sánchez, malgrat enarborar l’estendard de la lluita contra les males pràctiques polítiques, no pot dir ni fer res que s’hi assembli. Encarrilada la llei d’amnistia, que demà passat ha de ser aprovada pel ple del Congrés, en part gràcies a un autogol del PP, que va ser qui va demanar la intervenció de la Comissió de Venècia perquè vetés la llei i li ha sortit el tret per la culata, el líder del PSOE es pensava que tot aniria bé, però de moment es veurà negre per recuperar la iniciativa i haurà d’esperar el desenllaç d’un cas de suposada corrupció que no pinta gens bé.