M’agrada anar-me’n perquè m’allibera del tediós deure de la catalanitat. Aguantar les incomoditats del moment en què algú t’atén en castellà i ningú està disposat a canviar de llengua. Haver de llegir en cada conversa alguna tara que justifiqui la nostra situació de poble sotmès. Haver de parlar de la mateixa gent de sempre perquè, en un país petit com el nostre, tot és personal. Malgrat tot, pots treure la noia de Catalunya, però mai podràs treure Catalunya de la noia. Anar-me’n on sigui mai no em fa entendre qui som d’una manera nova, tan sols m’ho fa entendre millor. Paradoxalment, des de lluny, tot sembla més precís.

La posició que Paula Badosa atorga al Català no és problemàtica perquè la proscrigui a un argot de gent petita amb ambicions petites destinada a fer coses petites

L’altre dia, la Paula Badosa deia que el català no és una llengua i avui pot ser el dia que el teu pare, catalanoparlant fins i tot amb les plantes del jardí, es dirigeixi a algú en castellà perquè pensa que així l’entendrà millor. A Anglaterra. A Dinamarca. A Eslovènia. A Croàcia. La posició que la tenista atorga a la nostra llengua no és problemàtica perquè la proscrigui a un argot de gent petita amb ambicions petites destinada a fer coses petites. És problemàtica perquè és la posició que ocupa dins el cap de molts catalanoparlants quan, per elevar-se a la categoria que atribueixen als que parlen castellà, bandegen una part del que són per agradar-se més via validació lingüística amb l’interlocutor. Això és, malauradament, el que ens converteix en gent petita amb ambicions petites destinada a fer coses petites: voler esdevenir una ombra de qui ni es pren la molèstia ni de reconèixer-nos.

No és preocupant que algú que ha nascut i crescut educat que és de segona tot el que té a veure amb la nostra llengua digui el que va dir la Paula Badosa. Sovint és pura demografia. És preocupant, però, que fins i tot aquells qui creiem conscienciats i sensibilitzats amb el negríssim futur que pinta l’actual conjuntura lingüística, a la pràctica es comportin com ho deu fer cada dia aquesta tenista fluixa de morro. Dir que “el català no és una llengua” i bandejar-lo de les xarxes socials, de l’entorn laboral, del cercle d’amics, de la poesia que escrius, de la música que cantes, de les teves interaccions socials rutinàries o dels llibres d’estiu que has escollit enguany és gairebé el mateix. Almenys la Paula té la valentia de dir-nos la veritat, encara que sigui en un exercici de bocamolleria, i no s’excusa darrere el cínic “el català em sembla una llengua preciosa”, típic de qui el posaria en una vitrina per admirar-lo i no el tocaria mai més. No et disculpis, Paula. Gràcies per l’honestedat.

Almenys la Paula té la valentia de dir-nos la veritat i no s’excusa darrere el cínic “el català em sembla una llengua preciosa”

Envejo la comoditat de qui no és completament conscient de la llengua que parla i per què la parla cada cop que la parla. Això és el que ens toca als qui en el “que cadascú parli la llengua que vulgui” ja hi hem descobert la trampeta. Als qui ens corre un calfred per l’espinada només de sentir que el català fa de burgès. O de pagès —sembla que mai es posen d’acord—. Als qui no som capaços d’apagar l’interruptor lingüístic ni quan som fora del país i als qui, malgrat reconèixer el punt d’injust que té convertir cada catalanoparlant en un activista lingüístic, sabem que això és el mínim imprescindible per no abandonar-nos del tot. I per no deixar-nos a mercè d’una aritmètica partidista que mai no acaba d’estar a l'altura.