D’un quant temps ençà, la inseguretat ciutadana ha crescut, i no pas poc, sobretot a Barcelona i a la seva àrea d’influència. No hi ha setmana que no hi hagi un tiroteig o altre, i més d’un moltes vegades, en un dels municipis de l’entramat metropolità de la capital de Catalunya, amb el resultat d’uns quants morts al mes. I baralles a ganivetades i enfrontaments a cops de garrot i batusses constants de tota mena. Malgrat aquesta realitat que tothom veu, les autoritats del país s’estimen més negar-la abans que reconèixer que la seva gestió en aquest terreny és un fracàs. Això, si més no, és el que ha fet fins ara el Govern de Salvador Illa, que, a través de la Conselleria d'Interior, que dirigeix Núria Parlon, es limita a proclamar que no hi ha un problema de seguretat ciutadana, sinó que el problema és de la percepció que en té la gent.
El cas és que l’escalada de la conflictivitat al carrer, especialment preocupant els últims dies, és tan real i tan elevada que l’actual Govern de la Generalitat, en mans del PSC, pot dir missa que ningú no se’l creu. Que hi hagi un tiroteig a Barcelona, un altre a l’Hospitalet, un altre a Badalona, un altre a Sabadell, un altre a Tordera i un altre a qualsevol altre indret de Catalunya no és qüestió de percepció. O s’ha produït o no s’ha produït. I si s’ha produït, la gent no és que s’ho inventi, és que es limita a constatar-ho. Pot ser una venjança, un advertiment, passar comptes amb algú, un deute pendent o el que sigui entre màfies, entre grups criminals, entre sectes, entre colles de delinqüents, entre ètnies diferents, entre clans de la droga o del crim organitzat, però el fet és que una criminalitat d’aquesta mena i amb aquesta intensitat no s’havia vist mai per aquestes latituds. Catalunya s’ha convertit en niu de gàngsters i de sicaris, però es veu que això per a Salvador Illa o no té cap mena d’importància o prefereix ocultar-ho perquè precisament en té molta i no sap com fer-hi front.
Els Mossos d’Esquadra no amaguen, tanmateix, la preocupació per l’augment dels tirotejos, que relacionen sobretot amb bandes organitzades vinculades al tràfic de drogues, i per una situació que, de fet, els supera, fins al punt de demanar als polítics l’enduriment de penes per tinença il·lícita d’armes i per possessió de drogues per poder combatre-la de manera més efectiva. Segons les seves dades, el 2025 a Catalunya n’hi va haver 93, de tirotejos —un 35% més que el 2024, quan n’hi havia hagut 69—, 8 dels quals amb el resultat de mort, mentre que només en aquests primers mesos del 2026 el total d’executats a trets és ja de 6. I no són tan sols els tirotejos, són també els assassinats a ganivetades a plena llum del dia a Esplugues, a Figueres, a Salt o a Barcelona mateix; els apunyalaments en ple carrer a Tarragona o a Roquetes, o les agressions a cops i puntades de peu a Balaguer, el que fa que la gent se senti més insegura. No és la sensació ni la percepció, és la realitat el que inquieta la ciutadania. No és, doncs, “la percepció d’inseguretat que una part de la ciutadania té” el que cal revertir, com tan desencertadament ha sostingut el director general de la Policia, Josep Lluís Trapero.
En paraules del mateix major dels Mossos d’Esquadra: “La seguretat és sortir tranquil al carrer i caminar sense mirar enrere”. Però aquest dret és justament el que avui no està garantit a Catalunya, perquè pràcticament cada dia hi ha la notícia d’un fet delictiu o altre que posa en perill l’existència de les persones que intenten viure amb pau i tranquil·litat en un lloc o altre d’aquest país cada cop més insegur. I això ho troba normal el màxim responsable de la seguretat ciutadana a Catalunya, que no és altre que el president de la Generalitat? És gaire normal que a determinades hores ningú no pugui transitar per determinats barris de determinades ciutats? És gaire normal que cada vegada més gent, no solament una part com erròniament percep Josep Lluís Trapero, tingui cada cop més por de sortir de casa? És gaire normal que una dona hagi de patir sempre per si un descerebrat la viola? És gaire normal que un turista no es pugui passejar amb tranquil·litat pels carrers del barri vell de Barcelona per si li roben el rellotge i per si el fereixen per robar-l’hi?
Què cal esperar més per actuar en lloc de parlar tant, que una bala perduda topi amb el primer innocent que passi per allà i el mati? Fins ara ha ferit una nena a Badalona, encara no ha passat el cas que hagi matat ningú, però no és estrany que aquest sigui l’escenari que més temen els Mossos d’Esquadra, perquè podria ser precisament el que precipiti la ira d’una ciutadania farta d’un Govern inoperant que fa temps que té justament Núria Parlon i Josep Lluís Trapero a l’ull de l’huracà per actuacions polèmiques en àmbits diversos de la gestió pública que en qualsevol altre indret els haurien costat el cap. Aquí no, però, perquè aquí es premia l’obediència en clau partidista i el servilisme completament acrític per damunt de la competència i el rigor. Deu ser per tot plegat, per tant, que aquest Govern pren la gent per idiota i li amaga que hi ha clarament una relació entre l’augment de la inseguretat ciutadana, i la delinqüència que la provoca, i la immigració?
El 65,8% de les persones detingudes el 2025 a Catalunya són de nacionalitat estrangera
La realitat és aquesta: no és una percepció, i admetre-ho no és cap mostra de racisme ni de xenofòbia, com tan sectàriament i malintencionada ho interpreta l’esquerra woke que governa. Al contrari, és el pas previ necessari per mirar de resoldre el problema i, en aquest sentit, les dades dels mateixos Mossos d’Esquadra així ho corroboren en revelar que el 65,8% de les persones detingudes el 2025 a Catalunya són de nacionalitat estrangera. Una xifra molt significativa, però que el Departament d'Interior —que té els números desglossats pels països d’origen dels delinqüents, però que no fa públics— intenta que passi com més desapercebuda millor. De debò que el Govern es pensa que la gent s’empassa que li facin passar per violència masclista un apunyalament comès al crit d'Allahu Akbar o que, sempre que es produeix un atac d’aquestes característiques, les autoritats l’atribueixin sistemàticament a un pertorbat presa d’un brot psicòtic?
Tanta por li fa al Govern de Salvador Illa acceptar la realitat? I, per cert, si el quid de la qüestió és realment el tràfic de drogues, estaria bé recordar que el crim organitzat que va sembrar el pànic els anys vint del segle passat a Chicago de la mà d’Al Capone es va acabar el dia que es va derogar l’anomenada llei seca, que prohibia la venda d’alcohol, i a partir d’aquell moment tothom en va poder consumir sense traves. A partir de l’exemple, a ningú no se li ha acudit que, si la marihuana es pogués comprar lliurement a cèntim el quilo, potser el problema deixaria d’existir? El que succeeix de veritat és que l’increment de la inseguretat ciutadana respon a unes causes bastant més complexes del que s’explica oficialment, i és aquí on la solució no és gens fàcil si els responsables polítics d’ocupar-se’n no tenen —més greu fora que expressament no la volguessin tenir— la percepció correcta de la realitat que els envolta.
Parafrasejant el politòleg James Carville, l’estrateg de la campanya que el 1992 va dur Bill Clinton a la presidència dels Estats Units, que va fer cèlebre aquell És l’economia, estúpid!, dirigit a un George Bush, pare, que vivia dels èxits de la política exterior, però s’oblidava dels problemes quotidians i les necessitats més peremptòries dels nord-americans, la conclusió en aquest cas surt sola: no és la percepció, és la realitat, estúpid!