Com aprofitant una migració de moixons salvatges, lo 2022 ha aixecat lo vol i ja no se'l veu a l'horitzó de tan lluny com ha marxat. Qui dia passa, any empeny i en un tres i no res esta mateixa setmana ja serem a mitjan gener. Si els records difícils de pair passessen tan ràpidament com lo temps, ja hauríem fet la digestió i passat pàgina de quasi tot. Però som aquí, encara, per bé i per mal, més o menys com hi érem ahir. Amb un feix de pàgines per a escriure o per a llegir.

La nostra vida —i el seu context— esdevé un petit planeta que cal cuidar. Per menudet que siga és lo nostre. Un baobab, tres volcans que no mos arriben al genoll i una rosa són suficient companyia si s'adeprén a conviure-hi. Amb lo raïm del 31 de desembre, cada 365 dies tornem a tindre la possibilitat de crear un nou univers. Promeses i propòsits. Retrospeccions i desitjos. Desencís i il·lusió. La inèrcia d'esta espenta inicial no sempre arriba al final del camí. De vegades, la corretja s'acaba abans de fer un gir complet.

Este 2023 que ara encetem seguirà tenint hòmens de negocis que només donen importància a sumar i restar, fanalers que encenen i apaguen lo llum de nit i de dia (que el sol se ponia), astrònoms i borratxos, geògrafs i vanitosos, reis que anhelaran súbdits, raboses que demanaran ser domesticades. I natros, allí al mig, viatjant d'asteroid en planeta buscant a fora lo que probablement ja tenim a casa: una rosa única, la més important de totes simplement pel temps que hem invertit en ella.

Potser la travessa que ara iniciem mos portarà a algun indret africà, inhòspit i sec, però, si més no, ara ja sabem que allò que fa que el desert siga bonic és que en algun lloc amaga un pou. No tothom qui va començar a caminar al nostre costat ha arribat al final d'etapa i esta nova volta al sol comença amb absències notables i amb alguna serp despistada que ens fan tindre més set que no pas aigua trobem a l'arena. Un oasi és efímer, un miratge esmunyedís i, com deia Joan Fuster, les aparences no enganyen: són aparences, que es veu bé solament amb lo cor.

Les persones grans ja se sap que no sempre saben distingir allò que realment és important. Per això mos cal cultivar l'esperit infantil que portem a dins i entrenar l'art de no respondre a les preguntes que mos fan alguns adults. Que l'avioneta s'espatle i ens face fer un aterratge d'emergència enmig del no-res pot esdevenir l'inici d'una gran amistat inesperada. Fins i tot la guineu més salvatge pot convertir-se en bona companya de viatge si sabem trobar dins nostre l'intèrpret del seu idioma.

És cert, tenim quatre espines de no res per a protegir-mos contra tot, contra la intempèrie de la vida i la incertesa dels temps. Però també disposem d'eines per a regar la flor i fer-la especial i comptem amb persones que ens fan ser felices una hora abans que vinguen, només pel simple fet d'imaginar-mos-les arribar. En este any que ara s'enlaira, quan faces dibuixos al teu quadern de bitàcola, molta gent seguirà veent-hi només un simple barret. Queda't amb qui hi sàpiga vore una serp i un elefant. I no et compres ulleres, que l'essencial és invisible als ulls.