Si qui llegeix aquest article no està subjecte a un procediment d'extradició cap al Regne Unit, en principi, el que explicaré l'avorrirà o li resultarà intranscendent, encara que crec que tot el que aquí explicaré hauria d'interessar i preocupar a qualsevol ciutadà ben pensant perquè només és un exemple de coses que han estat passant des de fa ja molt de temps, estan passant i, mentre no s'abordin des d'una autèntica radicalitat democràtica, continuaran passant.
M'explicaré, així que demano paciència i que continuïn llegint fins al final.
Segons estableix la llei orgànica del Poder Judicial, a l'article 264.1: "Els Magistrats de les diverses Seccions d'una mateixa Sala es reuniran per a la unificació de criteris i la coordinació de pràctiques processals, especialment en els casos en què els Magistrats de les diverses Seccions d'una mateixa Sala o Tribunal sostinguessin en les seves resolucions diversitat de criteris interpretatius en l'aplicació de la llei en assumptes substancialment iguals...".
És a dir, existeix una norma que permet, fins i tot diria que obliga, que els magistrats que componen una sala, des de les seves diverses seccions, es reuneixin per unificar els criteris interpretatius i que, d'aquestes reunions, en sorgeixin no normes, però sí uns acords que permetin una interpretació o aplicació del dret uniforme i que el resultat dels assumptes no depengui d'en quina secció d'una determinada sala ha recaigut un assumpte concret.
La idea del legislador, sens dubte, era bona i la utilitat d'aquesta unificació de criteris també; una altra cosa és que, després, amb aquests acords plenaris s'hi pugui estar o no d'acord, i com aquests acords, en molts casos, més que correspondre's amb un acompassament de criteris acabin esdevenint una autèntica reescriptura de les normes per part del poder judicial, al qual, en una dinàmica democràtica, no li correspon aquesta funció.
Una anàlisi exhaustiva dels acords del ple no jurisdiccional del Tribunal Suprem ajudarà a entendre el que estic dient, sense que això sigui interpretat com una crítica a tota l'activitat desplegada en aquestes reunions plenàries, sinó, específicament, a aquelles en què se superen les funcions exegètiques i s'endinsen en la dinàmica legislativa amb reescriptura de l'ordenament.
La idea del legislador era bona i la utilitat d'aquella unificació de criteris també; una altra cosa és que acabin transformant-se en una autèntica reescriptura de les normes per part del poder judicial, al qual no li correspon aquesta funció
Els acords plenaris no són, en tot cas, una potestat exclusiva del Tribunal Suprem, sinó, més aviat, una obligació de totes aquelles sales que, per mor de treballar en seccions, han d'unir els seus criteris per les raons que he exposat.
No s'aturi, continuï llegint...
Doncs bé, i endinsant-nos en aquells casos en què la funció homogeneïtzadora dels plens és malinterpretada o excedida, tenim el que ha estat passant des de febrer de l'any passat amb una matèria que, encara que pugui semblar àrida i aliena al ciutadà mitjà, reflecteix molt bé com un excés pot portar a una invasió de les esferes de competència d'altres poders de l'Estat. És el que està passant amb les extradicions, que són procediments especials que s'inicien i conclouen en l'àmbit de l'Audiència Nacional sense que, en contra de les seves resolucions finals, hi hagi cap recurs ordinari davant de cap altre tribunal.
El Brexit, és a dir, la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, ha generat unes disfuncions tremendes i, així com el ciutadà britànic es va adonant de com van ser enganyats per una colla d'ultres i arrossegats a una situació de més penúries que alegries; aquestes disfuncions, tanmateix, no només afecten les illes Britàniques sinó el conjunt de la Unió Europea i, en el que aquí m'interessa, una sèrie de persones, éssers humans, que per una o una altra raó són reclamats en extradició des d'aquest país.
Abans del Brexit, les ordres de detenció i lliurament eren tramitades pel sistema europeu d'OEDE, que tan conegudes són ja a partir de la persecució patida pels exiliats. Ara, i des de l'1 de gener de 2021, aquest tipus de sol·licituds de cooperació jurídica internacional —entre el Regne Unit i els estats membres de la Unió Europea— es regulen per un acord específic que té el rang de tractat internacional.
No s'aturi, continuï llegint...
Doncs bé, en ple procés de negociació del Brexit, els negociadors britànics i europeus van pactar un determinat text que, una vegada revisat i polit en les diverses versions idiomàtiques, va acabar sent aprovat el 26 d'abril de 2021 pel Parlament Europeu i publicat al Diari Oficial de la Unió Europea de 31 d'abril d'aquell any, que va entrar en vigor l'endemà.
Com que l'Audiència Nacional, la seva sala penal, és l'òrgan central per a la tramitació de totes les extradicions que es demanen al Regne d'Espanya, el 26 de febrer de 2021 es va produir una reunió del seu ple en la qual es va aprovar el denominat Informe sobre procediment i incidències en relació amb la recent ordre de detenció Unió Europea-Regne Unit, en el qual es va dissenyar tot un sistema processal o procediment específic, creat ad hoc, per executar aquestes extradicions específiques.
El tractat, també anomenat Acord entre el Regne Unit i la Unió Europea, es limita a establir un marc d'actuació, però no és, pròpiament dit, una llei processal, així que l'Audiència Nacional, en ple, es va llançar a gestar una mena de llei processal particular o particularíssima aplicable a les extradicions sol·licitades del Regne Unit i ho va fer barrejant normes de l'esborrany del tractat amb les de la llei d'extradició passiva espanyola... és a dir, no és que hagin unificat criteris interpretatius, que és el que poden fer, sinó que han legislat, que és, justament, el que no poden fer, perquè, per a això, existeix un altre poder de l'Estat amb competències exclusives en l'esmentada matèria.
En definitiva, van gestar un procés basant-se en un text que encara ni era el definitiu ni havia adquirit el caràcter de tractat, amb tot el que això implica a nivell legal... És que ni tan sols havia estat encara aprovat pel legislatiu europeu.
Van gestar un procés basant-se en un text que encara ni era el definitiu ni havia adquirit el caràcter de tractat amb el que això implica a nivell legal
No s'aturi, continuï llegint...
Per què l'Audiència Nacional ha fet una cosa així i s'ha atribuït funcions legislatives que no té?
Crec que existeixen múltiples respostes possibles, però la més clara i senzilla s'ha de buscar en la passivitat de l'Executiu. Coneixent les externalitats del Brexit, no s'ha pres ni tan sols la molèstia de veure quines normes ha de generar perquè, una vegada aprovades pel Congrés i el Senat, regulin aquells buits normatius específics produïts a partir de l'abandonament per part del Regne Unit de la Unió Europea.
El problema no només està en l'abandó de funcions per part del govern central, també es troba en com els qui estan acostumats a interpretar les normes n'han generat unes que després, ells mateixos, hauran d'aplicar, amb tot el que això representa a l'hora d'acabar amb la separació de poders i els drets fonamentals, en aquest cas, dels extradibles.
A més, estic convençut que si mirem atentament, descobrirem que aquesta no és l'única aventura legislativa en què s'han pogut embarcar des del Poder Judicial i com això condiciona els drets i llibertats de molts ciutadans. M'he fixat en aquest exemple perquè entra dins d'un àmbit professional que m'atreu i preocupa molt... i, analitzant atentament aquest procedir, és possible que ens expliquem moltes de les coses que han passat amb les OEDE dels exiliats i com els diversos intents per aconseguir els seus lliuraments han resultat sempre en fracassos sonats.
En resum, quan un poder de l'Estat renuncia a exercitar les seves funcions, fins i tot aspirant a presidir la Unió Europea, sempre n'hi haurà un altre d'àvid per assumir-les i, si realment estem per la feina de despolititzar la justícia, potser el primer que hauríem de fer és limitar-ne les funcions a les estrictament jurisdiccionals i impedir que puguin legislar des de les estrades... I, dit tot això, si ha arribat fins aquí, moltes gràcies per la paciència.