Escolto desganat els meteoròlegs de TV3 mentre adverteixen que s’acosta una nit tòrrida, tots ells amb la pèrfida salivera masoquista que els agafa quan les contingències ambientals del país poden acabar amb la nostra existència (observo també l’habitual passarel·la de declaracions del comú de la ciutadania, explicant-nos com intenten beure més aigua encara que no tinguin set, que caminen per l’ombra sempre que poden i, el cas dels compatriotes de ponent, que ja estan avesats a la canícula estival i al fet que els barcelonins només s’interessin per la seva dissortada existència quan fot calda). Segons diuen els científics i la Viquipèdia, la germana gran de la nit tropical i de la nit equatorial s’esdevé quan les temperatures mínimes superen els vint-i-vuit graus, amb la qual cosa sobreviure al fosc s’assembla prou a trobar-se en aquell estat que barreja la febre, el mareig, la desorientació i l’angoixa.

Tot i ésser enemic de la nostàlgia, jo penso en com fa uns quants anys celebrava altament joliu les nits tòrrides; no em refereixo als esclats d’ardència celestial, sinó més aviat els matins que s’allargaven en tardes i que, al seu torn, derivaven en nits de la més alta cremor de pell que hom podia experimentar al costat d’una senyora. Allò sí que eren nits tòrrides, de faisó absolutament incontaminada, i no pas aquesta mandanga d’ara, que és el simplement fruit de la irresponsabilitat i l’estultícia humana amb el seu propi medi natural. Actualment, ara que els ametllers ja estan batuts i que la vida només ens regala el tedi de la rutina, pagaríem gojosament la totalitat de la nostra (per altra banda escassa) fortuna ja no per una sessió altament tòrrida, sinó que ens conformaríem amb l’alegria d’una tarda de carinyo equatorial o un matí mínimament alegre en un racó del tròpic. Però no, ara i aquí només fa calor.

Prego perquè em torni la suor a la pell, encara que sigui una repetició innecessària de l’èxtasi viscut ahir amb aquell tsunami imaginari de carn delitosa, una d’aquelles mentides que et fas sol i que només serveix per escriure i enutjar la companya absent

D’ençà d’uns estius, aquesta canícula em produeix una temença i un marejol autènticament paorosos. En efecte, la nostra mare terra ha esdevingut una bola de foc i ben aviat ens haurem d’avesar a temperatures africanes. A diferència del fred, que es mitiga amb un acte tan feliç i senzill com és abrigar-se, d’aquesta fogositat no hi ha cristo que pugui escapar-se’n. Tot això és una desgràcia a nivell planetari, només faltaria: però jo, aquesta nit particular, ploro la mort de l’ardor en la meva vida, planyo que l’existència flamorosa i la suor del cos per motius extraesportius ja sigui cosa del passat. Per això em sorprèn gratament que ara, justament ara que l’aire bull i que em trobo estranyament sol a casa, em senti tan feliç en la comoditat d’aquest cos abstracte que m’abraça, encegador i caliuós. De fet, la meva benaurança és tal que opto passar aquesta nit d’ardor atmosfèrica sense que el ventilador em masegui.

Jo que fins fa ben poc, insisteixo, temia les nits tòrrides perquè creia que m’acabarien ofegant, ara les abraço amb frisança perquè em duen uns records altament fecunds. Mentre abraço l’aire calent del coixí, no obstant això, penso que l’analogia és certament absurda, car no té res a veure la cremor de l’aire amb la calidesa suadora d’una pell assedegada de companyia. Però també penso que hem arribat a un moment, ai las, en el qual la precisió de les comparances i la força de les metàfores ja no té puta importància. Qui m’hauria d’haver dit que, per força de la nàusea i de la covardia vital, acabaria celebrant aquesta nit tòrrida i fins i tot fent el possible per augmentar-ne l’efecte a base de renegar de qualsevol aparell tècnic que la pugui tornar més suportable. Encara que l’aparició d’una deessa no tingui res a veure amb aquesta de foc que s’atansa al llit, jo l’esperaré com si fos la mateixa Samotràcia alada.

Els meteoròlegs diuen que les nits tòrrides acabaran aviat. No passen ni un sol dia sense amargar-me l’existència. Ara mateix, tot just quan acabo l’article, prego perquè em torni la suor a la pell, encara que sigui una repetició innecessària de l’èxtasi viscut ahir amb aquell tsunami imaginari de carn delitosa, per molt que tot plegat sigui una d’aquelles mentides que et fas sol i que, fet i fet, només serveix per escriure i enutjar la companya absent.