Encara avui corre entre els catalanoparlants la brama que les xifres que expliquen la davallada de l’ús del català com a llengua d’ús habitual depèn d’un joc de seduccions. Un joc de seduccions, és clar, que els catalanoparlants estem perdent de manera indiscutible. És una teoria perversa que, més que posar les bases per revertir la situació, posa les bases per culpabilitzar la nació —que va estretament lligada a la llengua— de la seva pròpia desaparició. És tan fàcil, té en compte tan pocs factors —lingüístics, polítics, sociològics, migratoris— i converteix la realitat en un escenari tan pla, que redueix la solució a tres-cents anys de conflicte a aquesta consigna: hem de fer el català més seductor. Sense tenir en compte a favor de quina llengua és que es “perden” els parlants; sense fer l’esforç d’entendre quins són els múltiples efectes que té que la nostra no sigui la llengua del poder polític real; sense identificar quines són les mesures coactives que empra la cultura castellana en tots els àmbits per a sotmetre’ns-hi; sense mirar enrere i esclarir els efectes de la Guerra Civil sobre la classe alta catalana; sense explicar què són les hegemonies, com disputen institucions i com formaten els corrents sobre els quals es mou el pensament del país.
Aquesta manera de presentar la llengua catalana com a dependent de la simpatia i el bon rotllo és perversa perquè responsabilitza únicament el catalanoparlant, gairebé a títol individual. I és perversa perquè impedeix al catalanoparlant d’escatir a fons les causes de la situació que pateix. No n’hi ha prou amb bona voluntat. No n’hi ha prou amb voler molar molt fort. No n’hi ha prou amb consignes buides d’esperança, fortalesa i rebrotar. No hi ha res menys atractiu que sobreactuar per fer alguna cosa atractiva. Ni res que evidenciï tant les inseguretats i, al capdavall, la submissió interioritzada. Al català li calen força coses més que una “bona actitud”. De fet, pensar que al català li cal “una bona actitud” encara el lliga més de mans i peus a una aparença de bondat i immaculitat que li impedeix discutir la castellanitat.
Ancorar-nos a la retòrica de coaching lingüístic forma part de la recepta per agreujar una situació en què els seduïts són permanentment un gruix gens menyspreable de catalanoparlants. I un gruix gairebé absolut de nouvinguts. Si la seducció és un exercici de dominació sobre el subjecte seduït, si consisteix pràcticament a anul·lar-li la voluntat perquè el seu judici passi a estar governat únicament pel desig, la seducció l’està executant i aprofitant-se’n la llengua castellana. Perquè l’única cosa que és veritablement seductora quan el conflicte és polític —i lingüístic, i cultural— és el poder. I, en conseqüència, l’autoritat que ofereix adherir-s’hi sense matisos, sentint-te emparat per una estructura judicial, política, empresarial i cultural que s’encarregarà de protegir-te. Davant la manca d’autoritat política d’aquells qui diuen vetllar per la llengua catalana, davant l’ús cosmètic que es fa de la llengua catalana en política, davant les conseqüències repressives que pot tenir un exercici de poder real per emparar els catalanoparlants i deslliurar-los del coaching de la seducció i la simpatia, l’opció còmoda és bastir un marc de pensament col·lectiu en què el problema de fons de la nostra llengua és que no és prou llaminera. L’opció còmoda, doncs, és adherir-se a l’autoodi de l’altre revestint-lo de resistencialisme i, de mica en mica, contribuir a fer-lo desaparèixer. Molts catalanoparlants, encara avui, són aquí. Una part gens negligible de la classe política, de manera intencionada, també.
Parlo català en contra de tot i no faig equilibris per obtenir la compassió i la misericòrdia espanyoles
El discurs que es fa servir per contraargumentar la retòrica de la seducció i la simpatia sovint és el de la utilitat. El català ha de ser necessari i se n’ha de poder fiscalitzar políticament i legalment la seva necessitat, tota la resta són valoracions subjectives que no serveixen per enfrontar-se a una cultura disposada a emprar tots els mitjans per diluir-nos culturalment i lingüística. Per a arribar al punt d’utilitat laboral, integració i ascensor social de què es parla, però, cal estar disposat a exercir autoritat, la que es tingui. Sense el sentiment de culpa llaurat per l’espanyolisme per anorrear-nos. I cal estar disposat a pagar el preu d’exercir-la. Es parla de seducció, i simpatia, i llamineria com si, precisament perquè qui té la possibilitat d’exercir autoritat per emparar els catalanoparlants no ho està fent, ser catalanoparlant avui no tingués una connotació antisistema. Parlo català en contra de tot i no faig equilibris per obtenir la compassió i la misericòrdia espanyoles, perquè sovint són metzina. I perquè no em calen. Aquesta postura traduïda a la política, deslliurada dels tripijocs castellans que la catalanitat emmascara d’aferrissament i tossuderia per no encendre el conflicte, és l’única que ens permetrà discutir els espais i els marcs ideològics que avui ocupa la castellanitat. És precisament per això que el Pacte Nacional per la Llengua serà, finalment, inútil: perquè no neix de la vocació d’exercir autoritat, ans d’un anhel de seducció pràcticament màgica abstreta de realisme. L’atractivitat de la llengua catalana ha d’estar alliberada de les connotacions subjectives, morals i sentimentals, i ha d’estar basada en el fet que l’opció de no parlar-la sempre sigui pitjor que parlar-la.