Els membres de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) Mireia Farré, Josep Anton Sánchez i Cristina Rovira acaben de publicar al 5centims.cat un article sobre la població de Catalunya l’any 2031. Hi presenten les dades del que s’anomena un escenari mitjà (ubicat entre els escenaris alt i baix) treballat sobre la base de les dades reals corresponents al 2021. D’acord amb aquesta projecció, la població a Catalunya creixerà en 366.000 persones fins al 2031, per a situar-se en 8,1 milions, una variació que serà deguda fonamentalment a la migració i no pas al creixement natural de la població (saldo entre naixements i defuncions), el qual es preveu que sigui negatiu.

El treball de l’Idescat descansa, com no pot ser d’altra manera, en bases quantitatives sòlides d’informació estadística altament detallada per segments de població i territoris de Catalunya. La projecció que se’ns ofereix pren en compte l’efecte de la pandèmia de la covid-19 sobre la demografia catalana (reducció de l’esperança de vida, reducció de la natalitat, moderació de les migracions, entre altres), per bé que més aviat es tracta d’una mena d’accident puntual en el temps que no amaga les grans tendències. Aquestes són en essència: baixa natalitat, creixement per migracions, envelliment de la població, amb incidències diferenciades de tot plegat a nivell comarcal i a nivell municipal, que el treball indicat analitza amb detall.

D’acord amb la projecció indicada, doncs, passarem dels 7,7 milions d’habitants actuals als 8,1 el 2031. No és aquest el lloc per discutir la versemblança de la projecció dels milions que ja tenim a tocar, només el temps ens ho dirà. El que sí que és cert és que, emulant un eslògan dels anys vuitanta, “Som quasi (i aviat serem) 8 milions”.

L'any 1857 la població catalana era d'1,65 milions d’habitants. Al voltant del 1900 n’eren 2 milions i el 1950 s’havia fet un salt per a arribar a 3,2 milions de persones. En un període de menys de 100 anys s’havia doblat la població.

Del 1950 ençà s’han produït dos grans salts demogràfics:

  • El primer, va del 1950 al 1980, quan passem de 3,2 a 5,9 milions d’habitants, o sigui la població quasi que es torna a doblar amb la diferència la cosa passa en tres dècades, amb un creixement de 2,7 milions de persones. Aquesta fase s’acaba a l’època de l’eslògan “Som 6 milions”.
  • Del 2000 al 2010, quan passem de 6,2 a 7,5 milions, un salt espectacular en una dècada, només equiparable amb el que es va produir del 1960 al 1970.

Comptat i debatut, del 1950 fins data d’avui Catalunya ha vist augmentar la seva població en un 139%. Per tenir una referència de com ha evolucionat en aquest període la població en països europeus d’una dimensió semblant a la catalana, n’he agafat 5 corresponents a tres casuístiques diferenciades.

La primera són dos països com ara Dinamarca i Suècia. En el primer cas, el 1950 eren 4,3 milions d’habitants i el 2022 en són 5,9, és a dir un creixement del 37%. A Suècia ha augmentat una mica més població, un 51% per a situar-se en els 10,7 milions d’habitants.

Vegem dos països centreeuropeus com Àustria i Suïssa. Del 1950 ençà la població austríaca ha passat de 6,9 a 9 milions d’habitants (creixement del 30%), mentre que a Suïssa van fer un salt del 87% per a situar-se en 8,8 milions d’habitants. També he consultat el cas de Bèlgica, on des del 1950 la població ha passat dels 8,7 milions als 11,7, o sigui un creixement del 34%.

Algú dirà que aquests països europeus relativament petits, a part de per la dimensió no són comparables amb Catalunya per diferents motius com ara la seva posició geogràfica allunyada de les grans pressions migratòries o per raons culturals, polítiques familiars, polítiques laborals, entre molts altres. I segur que hi tenen influència. Per bé que no és el tema d’avui, hi afegiria dos factors diferencials que són clau: tenir o no tenir (com no té Catalunya) sobirania política i models de creixement econòmic que hem tingut.

La realitat és que a Catalunya (per cert, també al País Valencià i a ses Illes) i sense entrar a valorar-ne la bondat, la població ha fet des del 1950 un salt poblacional espectacularment diferencial que, el 2031, si es compleix la projecció central de l’Idescat, s’arrodonirà en una xifra de creixement del 150%, o sigui entre dues i cinc vegades el de països europeus de dimensió semblant.