Feia anys que no veia nevar així. Vivint a Espanya, mai.

Recordo quan vaig veure la primera nevada important de la meva vida. Va ser a Brussel·les, quan ja havia complert els trenta. Abans havia vist neu a la Serra, sí. Però no havia viscut una nevada d'aquestes que cobreixen de blanc el que veus cada dia. I ho veus, de sobte, tot tan bonic que et produeix una sensació molt especial.

Tot brilla, tot està net i es fon el blanc del terra amb el què es posa per tot arreu fins a igualar-se amb el cel. Aquest cel tan màgic que, com si fos un sostre de nata, no permet passar la llum i ho cobreix tot de blanc.

El silenci, aquesta manera d'absorbir els sons, fa que s'aturi el temps.

Aquell dia a Brussel·les, na Rosa i jo sortim al carrer. Com dues criatures vam fer boles de neu, ens vam tirar a terra, vam fer àngels, i vam córrer fins al Parc Real a fer un ninot. Érem dues castellanomanxegues vivint la nostra primera nevada a milers de quilòmetres de casa. Érem feliçes.

Aquell cap de setmana vaig descobrir el que se sent asseient-te davant la finestra i veient caure els flocs , veure com es mouen quan creix el vent, com si ballessin, mentre el cel canvia de colors. Aquesta sensació de sentir-te protegida a casa.

Aviat van passar els dies, i ens començarem a adonar-nos que això de la neu, del temporal perpetu, genera problemes. La neu no tot ho cobreix.

Es van congelar les canonades i ens vam quedar sense calefacció ni aigua calenta. Una cosa impensable, des del nostre punt de vista, en un país tan acostumat al fred. Vaig poder constatar que cada any succeïa exactament el mateix. I era un drama.

Anar a treballar ja no era tan divertit com els primers dies de novetat blanca. Suposava relliscar, trobar plaques de gel que podien tirar-te a terra en qualsevol moment. Vèiem caigudes al mig del carrer, que ja no era tan blanc i que tenia una espècie d'aigua-fang molt desagradable.

Recordo que una senyora va caure per les escales del metro fins als meus peus i vam haver de cridar una ambulància perquè va començar a sagnar per l'orella. Jo acabava d'arribar i no era capaç de comunicar-me bé en francès. Aquella situació em va deixar molt marcada. Com la neu tacada del roig de la seva sang.

A mesura que es prolongava l'avaria de la calefacció, mentre vèiem veïns marxar a les seves segones residències o a casa d'amics, nosaltres observàvem com sortia el baf de les nostres boques en anar-nos-en al llit. Dormir amb fred és gairebé impossible i si succeeix diverses nits, et menja l'ànima. Escalfàvem els llençols amb l'assecador de cabells. Consell de la meva mare que s'ha criat a la Serra d'Àvila i sap de fred.

Va anar en aquesta primera nevada de la meva vida quan vaig conèixer el servei de voluntariat de Brussel·les, que s'activa especialment cada hivern davant de l'arribada del temporal. Amb ells vaig anar a la Gare Central a repartir menjar calent per les persones sense sostre. Són moltes a Brussel·les. És una de les coses que primer em va cridar l'atenció: la quantitat de persones que viu al carrer, amb un gos o gat i que sempre està al mateix lloc.

I allà, al metro, s'albergaven durant l'hivern, protegits per la policia, sense passar -tant- fred com al carrer, i amb menjar i mantes per ajudar els qui no podien -o no volien- anar als albergs.

Vaig conèixer en aquella fila infinita joves espanyols que estaven buscant un futur millor i esperaven que arribés la seva sort. Vivien al carrer. I em va xocar tant, tantíssim, que recordo la conversa que vaig tenir amb ells, sobre la primera nevada que vèiem en les nostres vides. Eren andalusos.

Van passar els anys i va continuar nevant a Brussel·les cada hivern. I na Rosa i jo sortíem a tirar-nos boles de neu. (Ángeles ja no fèiem perquè mullen molt i no té gràcia), però sí que vam fer ninots. I vam aprendre que la neu no és blanca, sinó que és el color que adquireix pel reflex dels rajos del sol sobre ella. La neu és transparent fins que s'embruta i tot queda fet un fàstic. No tot ho cobreix la neu, almenys no tota l'estona.

Vaig aprendre també que el floc més gran que mai s'ha vist mesurava gairebé 40 centímetres. Que Wilson Bentley va fer la primera foto d'un d'ells el 1885 i era preciosa. Vaig trobar a Filigranes un llibre en el qual sortien algunes d'elles, i a dia d'avui continuen sent màgiques. Com el croissant d'ametlles que serveixen diumenge al matí mentre mires els llibres de fotografia sota la música en directe d'un pianista.

Em vaig assabentar que hi ha diferents tipus de neu. El granissol, que són boletes rodones; la borrufada, que és el floquet aquest petit que sembla una gota d'aigua. Que hi ha milers de maneres d'anomenar-la i que les paraules estan més elaborades allà on conviuen més o menys amb ella.

Amb el temps em vaig acostumar a viure amb la neu. Sobretot a Viena, on vaig passar algun hivern i les nevades eren més intenses que a Brussel·les. Allà vaig aprendre a conduir en bici en ple temporal, després de caure amb ella diverses vegades. Les bicis per aquelles terres no tenen fre a les mans, sinó als propis pedals (pedalant cap enrere), cosa que a la neu requereix molt control per no derrapar... Quan caus, et fa mal. Que la neu no tot ho cobreix.

Quan nevava a Àustria el temps s'aturava. El normal era quedar-se a casa i gaudir-ne. Al nord d'Europa vaig aprendre a gaudir dels habituals confinaments. Vaig recordar durant l'inici de la pandèmia que això era com la vida allà, i que tenia coses molt bones. Crec que a tots ens feia falta, com a societat, aprendre a viure una mica més cap a endins, valorar certes coses, i gaudir del més "nostre".

En definitiva, el clima determina la nostra manera de ser en molta més mesura del que pensem. I aquesta experiència ens apropa a unes conductes socials que ens aporten més del que podem pensar en aquests moments. Nosaltres amb el clima Mediterrani no tenim gaires oportunitats de recloure'ns per la neu, per això aprendre a confinar-nos ens ha costat com a societat.