Fa un mes, els mitjans de comunicació anaven plens d’articles i espais dedicats a una sèrie de televisió anomenada Adolescencia, i els comentaris viatjaven entre la sorpresa i l'estupefacció, com si els quatre capítols de la sèrie ens haguessin obligat a sortir d’una acomodatícia letargia parental mentre el nostre mòbil bullia, envaït d’imatges reals penjades a les xarxes socials, on els protagonistes eren els nostres fills, convertits en caçadors o en peces de caça, situats en indrets suposadament de gaudi. Aquestes realitats que caminen en paral·lel a les ficcions basades en fets reals, també estan a expenses de les nostres curiositats d’Homo sapiens sapiens i de pitjar una tecla del comandament o del telèfon per fer-les sortir de la foscor. Els likes ja són indrets reservats als killers internàutics.

I en acabar l’últim dels quatre capítols d’Adolescencia, el més habitual és que els adults mirin de reüll uns fills situats a la frontera o amb tots dos peus en l’adolescència, i es contestin amb un NO rotund la pregunta de si el seu fill seria CAPAÇ DE, incapaços nosaltres de comprendre ni controlar els mons interiors de les persones de les quals sempre ens havíem cregut propietaris. Diuen, i és un fet, que xarxes socials com TikTok o Instagram han allunyat les criatures de la família i les han inserit en un univers solitari, a l’empara d’una moralitat en construcció a través d’una relació de missatgeria privada i, de vegades, anònima, o a través d’unes virtualitats salvatges que els han donat la possibilitat de convertir-se en personatges online, on la realitat pot acabar convertida en un mirall molt més intolerant que la ficció.

Els adults podem fer-nos trampes al solitari dient-nos que el bullying és un fenomen del nou segle, a conseqüència d’unes xarxes socials descontrolades, però és mentida. Nosaltres, sense xarxes socials a la nostra disposició, també vàrem practicar l’assetjament escolar, ara anomenat bullying, amb companys de classe a qui consideràvem febles i, després de l’acte violent, la vida seguia a les escoles com si no hagués passat res de res. Sense telèfons a la nostra disposició per deixar constància dels nostres pecats a la recerca de likes que ens ajudessin a cultivar la matèria de l’ego supremacista, lideràvem o ens afegíem al ramat per no sentir-nos exclosos o assenyalats quan es tractava de practicar bullying a un company o una companya de classe. I només feia falta que fossis grassonet, o portessis ulleres, o ferros a les dents, o fossis tartamut, o introspectiu, o tinguessis un cert amanerament en el gest per, abans de cada curs escolar, encreuar els dits pensant que aquest any potser seria jo, o tu, o ell, la víctima. Recordo, i ho tinc gravat a la memòria com una part fosca de la meva vida, el maltractament que li vàrem donar a un company de classe. El seu pecat era ser molt amanerat i, en aquella època de masculinitats tòxiques, els infants no estaven educats per aguantar a marietes, efeminats o mariconas —així els anomenàvem—, i aquest company solia tornar de l’hora del pati amb les llàgrimes mullant una bata plena de pols i, de vegades, de sang. El pitjor de tot era el silenci d’una escola que ja en aquells temps es vanagloriava de ser una illa de coneixement europeista i modern enmig d’una Barcelona, llavors, controlada per un alcalde franquista. La vida del noi al centre va durar el que dura un any escolar, 4t d’EGB, i va desaparèixer de la nostra brutalitat convertida, en el meu cas i passat el temps, en mala consciència. No crec que les coses li anessin millor a altres escoles, perquè l’assetjament escolar era dogma de fe en una societat educada en la intolerància i la censura.

Nosaltres, sense xarxes socials a la nostra disposició, també vàrem practicar l’assetjament escolar, ara anomenat bullying

El nou segle ha tecnificat el bullying, però el nucli dur continua sent el mateix. La intolerància és com la mona vestida de seda. Un informe publicat per la Universidad Europea categoritza els tipus de violència escolar. Es considera violència si és contínua, si hi ha un desequilibri de poder i si existeix una intencionalitat. I es pot manifestar de manera directa —insults, humiliacions i agressions físiques— o indirecta —amenaces, rumors, befes i calúmnies—. I quant als tipus de violència, n’hi ha de física, verbal, social, de cyberbullying, psicològica, sexual, racial, de gènere o d’orientació sexual. D’aquests nou tipus de violència, l’única que ens diferencia dels nostres fills o nets és la del cyberbullying, i pel sol fet que, temps era temps, les xarxes socials pertanyien a l’univers de les distopies.

Si no hagués llegit sobre el noi de tretze anys que a Mataró va rebre una pallissa desacomplexada per part d’un grup d’adolescents, no hauria escrit aquest article, perquè la notícia no és nova per reiterada, malgrat les tres costelles trencades. El que diferencia els meus anys adolescents dels actuals és un ambient de violència virtual que llavors no existia, i que xoca amb el bonisme amb què les autoritats escolars tracten uns infants ultraprotegits psicològicament, fins al punt que una psicòloga —un cas real i proper— pot renyar una mare per posar en perill l’estabilitat mental del fill perquè no vol adaptar-se als capricis de l’exmarit. “Si el seu ex no li torna els passaports, doncs no viatgi”, li va dir. I xoca que, amb aquesta violència que s’estén com una ona invisible, el nen creixi amb la convicció que, quan s’equivoca, els pares han de parlamentar i no castigar, per no ferir-li una sensibilitat pretesament immaculada. Una idiotesa que ha fet que als infants o adolescents se’ls avaluï escolarment amb un NO (No Assoliment), un AS (Assoliment Satisfactori), un AN (Assoliment Notable) i un AE (Assoliment Excel·lent). Allò del 0 o del 10, del 4,5 o del 7,75 queda en la memòria d’altres èpoques, en què l’infant o l’adolescent era preparat per assimilar millor el fracàs. I quan ets incapaç d’assimilar-lo per una superprotecció mal entesa, els éssers creixen odiant el dèbil i apallissant tots els condeixebles que no aconsegueixen el nivell AE en l’assignatura de l’ego supremacista, matèria fonamental per sobreviure en una societat cada cop més semblant a la que va descriure Anthony Burgess a La taronja mecànica.