Sense tenir en compte l’eix nacional, qualsevol debat importat és carnassa per nodrir els tòpics amb què carreguem els catalans. Ja fa més d’una setmana de l’emissió del documental Negrers. La Catalunya esclavista i la polèmica s’ha fet enganxosa perquè molts no van saber detectar la frontera entre l’autocrítica i la catalanofòbia fineta, de la que s'escola entre les esquerdes, fins que una setmana i mitja després hi ha consellers de districte de Barcelona demanant d’enderrocar Gaudí i alcaldables de la CUP qüestionant-se si cal deixar de cantar El meu avi.
L’episodi dels negrers catalans és perfecte perquè també pot explicar-se sense la necessitat d’esmentar Espanya ni de dir que les colònies eren espanyoles
L’episodi dels negrers catalans és perfecte perquè ataca allà on fa més mal. Al català que vol projectar la seva nacionalitat com a sinònim de bondat i puresa moral, un drap brut com el de l’esclavisme el pot arrossegar a demanar perdó per existir. O a voler abolir qualsevol element que hi pugui tenir una vaga relació amb la intenció d’esborrar-se les culpes. En la pràctica és el mateix perquè la cultura, principalment en la seva vessant festiva i popular, no es pot abstreure de la història. És perfecte perquè també pot explicar-se sense la necessitat d’esmentar Espanya en cap moment ni de dir que les colònies eren espanyoles. Per al nacionalisme espanyol, sobretot el d’esquerres, parlar de “la Catalunya esclavista” és un somni humit. D’entrada, els permet fer passar la part pel tot, perquè dir “la Catalunya esclavista” no és el mateix que “alguns burgesos catalans van ser esclavistes”. A més a més, els permet falcar amb fets, ni que siguin parcials, el clàssic ventall d’estereotips que presenten als catalans com gent disposada a matar la mare per poder-se fer una caseta modernista.
Tota autocrítica que ens fem sense explicar en quines condicions ens la fem, Espanya l’esgrimirà per convèncer-nos que no som tan bons com ens pensem
Fer autocrítica sobre la història de la nació catalana sense explicar les condicions en què la nació catalana forma part de la història és acceptar el marc mental espanyol. És saltar de l’acceptació madura d’uns fets —els mateixos amb què breguen tantíssimes altres nacions al món— per anar a petar al paradigma en què catalanitat equival a esclavisme. Tota autocrítica que ens fem sense explicar en quines condicions ens la fem, Espanya l’esgrimirà per convèncer-nos que no som tan bons ni tan mereixedors de res com ens pensem. Tenint en compte que una part de la nació s’ha encaparrat a definir la catalanitat com no tirar papers a terra, no tindrem eines per defensar-nos d’aquesta acusació. És un de tants problemes que arrosseguem per haver renunciat a tenir una visió catalana de la nostra pròpia història. Sense capacitat per definir-nos fora del marc de la bondat, el tenir raó i la superioritat moral vers Espanya, els catalans renunciem a defensar-nos de les deformacions històriques que s'aixequin en contra nostra. Sense capacitat per pensar-nos fora de l’espanyolitat o del bonapersonisme, Catalunya entomarà tots els debats importats essent la culpable —o sentint-s’hi— de totes les injustícies del món.
Tota tortura que ens infligim des de la vergonya col·lectiva serà recargolada i magnificada perquè allò que faci vergonya no sigui l’esclavisme, sinó ser català
És una escenografia perversa en què cal trobar la mesura entre allò que expliquem de la nostra història i allò que reivindiquem, entre allò de què ens enorgullim i allò de què ens avergonyim, sense flagel·lar-nos. Fer revisionisme històric amb un Estat en contra és una maledicció doble, perquè jutjar la nostra història amb un marc moral anacrònic és l’escletxa per on el nacionalisme espanyol —sobretot el d’esquerres— s’encarrega d’associar a la catalanitat tot allò que l’esquerra diu combatre. Tota tortura que ens infligim des de la vergonya col·lectiva serà aprofitada en contra nostra, recargolada i magnificada perquè allò que faci vergonya no sigui l’esclavisme, sinó la catalanitat. I mentre part de l’esquerra catalana doni peixet a aquest model contaminat de debat, sense un discurs propi i des de la renúncia de qualsevol tesi nacionalista, no farà res més que aplanar el terreny al nacionalisme espanyol.