Estimats lectors, com cada segona quinzena de juliol, he rebut una invitació convidant-me a participar del Projecte Àgora, una mena de club de lectura i debat de clàssics que organitza l’Institut Català Internacional per la Pau. Amb el convit d’enguany, ja en són quatre. Pel que servidora ha pogut saber, es tracta d’una remesa massiva d’invitacions en què els pacifistes que han funcionaritzat el seu activisme miren de pescar personalitats amb una faceta més o menys pública per a convidar-los a les seves jornades. I per, així, fer alguna coseta més que justifiqui la seva existència i la pasta pública que l’explica. A la convocatòria en qüestió s’hi citen una sèrie d’entitats —em contacta FundiPau, a les jornades hi participa l’ICIP, el Centre d’Estudis de Temes Contemporanis i la Fundació Lluís Coromina—, de les quals qui escriu us convida a cercar en quina mesura estan regades amb diners dels catalans. A YouTube hi ha penjats un parell de vídeos de jornades del Projecte Àgora anteriors. Entre els participants, hi ha el director de comunicació de la Fundació Bofill, la cap de l'Àrea de Recerca de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, un Euraxess Catalonia Officer a la Generalitat de Catalunya i la directora de polítiques migratòries i diversitat a Instrategies. Desconec, estimats lectors, si comenceu a intuir per on va la cosa, però que tot sigui gent amb pinta de posar-se a treballar després del segon esmorzar ja apunta a la mena de cultura democràtica que volen enfortir: la que no els qüestioni la feina. Per això hi participen, suposo. Per continuar encebant el sistema que els alimenta.
Només perquè ens ubiquem tots plegats, és públic i es pot consultar que l’ICIP va rebre l’any 2025 un milió vuit-cents mil euros, dels quals vuit-cents mil van anar a personal. Tenint en compte que l’organisme té setze treballadors —incloent-hi el director—, ens podem imaginar el gruix dels sous que rasquen. El seu director, en Kristian Herbolzheimer, cobra gairebé setanta mil euros anuals. Tenint en compte que l’organització del Projecte Àgora és iniciativa de l’ICIP, servidora es va prendre la molèstia de preguntar a quant es pagava la participació en la jornada. Van tenir la bondat de respondre que no paguen. En aquest enxarxat, la moneda de canvi n’és una altra, però abans de cobrar-la has d’estar disposat a jugar. Disposat, vull dir, a participar d’unes jornades que clarament serveixen de poca cosa més que d’excusa perquè l’ICIP cobri peles públiques. Disposat, en definitiva, a fer veure que creus en la utilitat de tot aquest teatre i en el teatre que justifica que en aquest país hi hagi fundacions, associacions, moviments i instituts per la pau a doll i sense cap mena de control. Fins aquí, estimats lectors, la crítica que correspon a l’ICIP en tant que engranatge exemplificador de la xarxa clientelar que paguem entre tots. Arribats aquest punt, caldria preguntar-nos a qui interessa tot aquest antimilitarisme, tenint en compte que Catalunya és —de moment— una nació sense exèrcit. Som-hi.
En situacions de desigualtat —com ara en el conflicte català— demanar pau sense, abans, demanar justícia, és treballar a favor de l’opressor
Estimats —en aquest punt, estimadíssims, ja— lectors: "Em sento amenaçat pel Rei. També per la DUI. #JoTincPor". Aquest és el tuit que va fer el director Kristian Herbolzheimer el tercer d’octubre del 2017. Sembla una anècdota aïllada, però en realitat explica força bé d’on neixen les proclames per la pau a Catalunya i quina funció ideològica i política acaben tenint. Resseguint la trajectòria i les aparicions mediàtiques d’en Herbolzeimer, sembla que la pau és la idea que empra per relativitzar injustícies i esborrar opressions. Aquí en teniu una mostra clarificadora. Estem parlant d’una mena de gent que, amb polítics catalans a la presó, organitzava taules rodones per promoure el diàleg. Estem parlant, sí, de la mena de gent que en una exposició sobre racisme al Palau Robert de Barcelona —impulsada per l’ICIP i la Direcció General de Difusió—, amb unes dades d’ús habitual del català sota mínims, equiparava "que aprenguin català!" amb una tirallonga de proclames racistes. És divertit, perquè quan fas una mica de recerca sobre aquests personatges, sempre te’ls trobes convidats a algun circ d’Òmnium Cultural.
La cultura de la pau subvencionada per tots equipara opressor amb oprimit interessadament. La cultura democràtica regada amb els diners dels catalans confon la pau amb el silenciament del conflicte i la saníssima confrontació política amb polarització i totalitarisme. La seva és una idea de pau cuinada perquè la denúncia d’una injustícia viscuda des d’una posició de desigualtat en el poder sigui una amenaça inacceptable. Si en aquest relativisme de pa sucat amb oli i en la proliferació d’entitats "per la pau" no hi veieu una sospitosa inclinació a socialitzar un ideari que desarma políticament i intel·lectual els catalans, estimats lectors, no servirà de res que qui escriu us ho expliqui. Però si enteneu que en situacions de desigualtat —com ara en un conflicte polític entre una nació amb estat i una nació sense estat— demanar pau sense, abans, demanar justícia, és treballar a favor de l’opressor, potser tots plegats podrem arribar a escatir fins a quin punt la cultura de la pau que es promou des de la xarxa clientelar pública és cultura de la pacificació del conflicte català. Són tots molt progressistes i molt demòcrates, però en realitat la pau que anhelen és la mateixa que la del franquisme després de guanyar la Guerra Civil.
En fi, estimadíssims lectors; com us podeu imaginar, cobrant o sense cobrar, vaig declinar l’oferta d’assistir a la trobada de networking i col·locació anomenada Projecte Àgora. El meu home sempre diu que si tingués menys principis i, de tant en tant, tanqués aquesta boqueta que em va donar Nostre Senyor, tindríem molts més diners. Setanta mil euros l’any, fins i tot. Però jo no en sé, d’això. I, a més a més, tinc un deure amb els qui em llegiu. Amb una mica de sort, després d’aquesta columna, l’any vinent ja no hauré de passar pel tràngol de rebre convits grotescos per assistir a jornades estrambòtiques. Quina pau.