Després de la mort de Franco no hi va haver la ruptura democràtica que tant s’havia reivindicat als carrers perquè els partits polítics es van conformar amb una reforma que imposava el monarca nomenat pel dictador i el manteniment de les estructures de l’Estat preexistents, especialment els poders militar, judicial i policial. Així que el principal canvi va ser la legalització dels partits polítics amb un sistema electoral que ha mantingut la distribució del poder de dalt a baix i no al revés. Dit d’una altra manera més crua: la Transició va consistir a obrir el negoci de l’Estat a nous participants.

El que ara ha transcendit de com ha intentat guanyar-se la vida José Luis Rodríguez Zapatero després d’haver estat president del govern espanyol no hauria de sorprendre gaire, tenint en compte els precedents que han protagonitzat altres destacats membres del mateix gremi. El sistema, les lleis, ho han permès. Bé, ho permeten fins a cert punt, i més enllà d’aquest punt hi ha hagut una mena tolerància comunament acceptada. La prova més evident d’aquest laisser-fer laisser-passer la tenim a dalt de tot: el sistema va permetre i va ocultar la voracitat recaptadora del rei Joan Carles.

Sense anar més lluny, la subvenció de 53 milions d’euros a la companyia aèria Plus Ultra era tan escandalosa ara com fa cinc anys, però llavors un jutjat de Madrid va sentenciar que tot era legal i correcte. Després l’Audiència Provincial ho va ratificar i, encara més, el Tribunal de Comptes va tancar una investigació paral·lela perquè no hi va apreciar perjudici per als fons públics.

El cas Zapatero va ser arxivat per tres tribunals i s’ha reobert perquè hi han intervingut potències estrangeres, especialment França, Suïssa... i els Estats Units

El cas Zapatero s’ha reobert perquè han intervingut potències estrangeres, especialment França, Suïssa... i els Estats Units.  No cal ser conspiranoic per entendre que les posicions polítiques del govern espanyol en l’escenari internacional han estat agosarades. Pedro Sánchez ha plantat cara a Israel en el conflicte d’Orient Mitjà, ha plantat cara als Estats Units en la guerra de l'Iran i ha establert un marc de relació preferent amb la República Popular Xina. I Zapatero exercia d’home bo davant la Veneçuela de Nicolás Maduro. Aquestes iniciatives sempre tenen conseqüències, més enllà de la bona acollida que hagin pogut rebre entre l’opinió pública espanyola. I cal no oblidar que les relacions internacionals també han experimentat una sofisticació tecnològica. L’Agència de Seguretat Nacional dels EUA va espiar el telèfon de la cancellera Angela Merkel durant més d’una dècada i el president del govern espanyol va ser i segurament continua sent objecte d’espionatge amb el sistema Pegasus.

A Espanya, hi ha hagut casos de corrupció flagrant, des de Filesa a la Gürtel, passant pels ERO d’Andalusia o les targetes Black i Bankia. Però, més enllà d’això, era un secret de domini públic la màniga ampla amb què s’han finançat els partits polítics, amb estructures i campanyes electorals insostenibles. I, darrere del finançament dels partits, hi havia els Bárcenas de cada lloc, que consideraven que la seva funció recaptadora mereixia una recompensa.

A més de tot això, és freqüent, aquí i també a fora, que els governants, un cop cessen del poder executiu, es dediquin al que s’anomena la consultoria, que consisteix a aconseguir bons negocis per als seus patrocinadors aprofitant l’agenda, els contactes i els intercanvis de favors acumulats durant el seu mandat. Les grans corporacions, els bancs i tota mena de lobbys fixen la seva prioritat a aconseguir decisions del poder polític que els asseguri mantenir a l’alça el seu compte de resultats. Això ja passava amb les caceres de Franco, tal com va descriure Berlanga a La escopeta nacional, i el sistema s’ha mantingut perquè, per posar un exemple, Florentino Pérez només perdi quan el Real Madrid juga malament com enguany.

Aquest modus operandi tàcitament reconegut i amb una manca de regulació impròpia d’un estat de dret ha format part d’un cert consens sobre el funcionament del sistema. Tanmateix, aquest consens es trenca per tres fets pràcticament coincidents en el temps: la corrupció del rei, que posa en perill la monarquia; l’ascens inicialment vertiginós d’una força política republicana aliena al sistema com va ser Podemos, i el procés sobiranista català... El sistema, el règim, trontollava, se sentia amenaçat i els poders fàctics de l’Estat van passar a l’atac amb tots els instruments legals i il·legals de què disposava.

Així va ser com l’Estat profund va fer mans i mànigues, amb tanta guerra bruta com va necessitar, per neutralitzar primer i pràcticament desarticular el partit de Pablo Iglesias i perseguir i empresonar polítics catalans i referents de la societat catalana. El que no estava previst era que el partit que havia exercit com la força principal del sistema, el Partit Socialista, no només ignorés els desafiaments republicans i sobiranistes, sinó que, havent perdut les eleccions, però fent de la necessitat virtut, articulés una majoria parlamentària tàcitament republicana i incorporés al seu programa de govern reivindicacions independentistes de tanta transcendència com l’amnistia.

Les investigacions prospectives han format part de la guerra bruta dels poders de l’Estat i, de tant buscar i rebuscar, la policia patriòtica és capaç de trobar indicis per fer caure a qui calgui

Des del punt de vista dels poders fàctics de l’Estat, el que ha fet Pedro Sánchez és una traïció de lesa pàtria que justifica continuar contra ell la mateixa guerra bruta que abans es va practicar contra Podemos i contra els independentistes catalans. I per això s’han fet investigacions prospectives cercant qualsevol acció que permeti sospitar i articular una acusació. Es va fer amb el fiscal general, a qui no li van perdonar que demanés al Tribunal Constitucional que desestimés el recurs del Tribunal Suprem contra l'amnistia, però també ho fan en assumptes de poca rellevància que sempre havien estat tolerats i que ara ja no li passen per alt a l’esposa o al germà del president del govern espanyol. Tampoc òbviament a l’expresident Zapatero. La guerra bruta continua, les investigacions prospectives formen part de la guerra bruta, i passa que, de vegades, de tant buscar i rebuscar, la policia patriòtica acaba trobant material suficient perquè els jutges continuïn la feina, de vegades amb lawfare quan no hi ha més remei i sense quan els indicis són tan evidents que no cal.