Com és evident, escric aquest article abans de saber com acabarà la nit electoral. Però, tant si Sánchez ha guanyat contra tot pronòstic —i ha evitat la seva mort política—, com si Feijóo ha aconseguit la majoria absoluta —sol o amb mala companyia—, cap de les dues variables canvia res d’aquesta reflexió. Sens dubte, és segur que la segona opció empitjoraria encara més les coses a Catalunya, perquè en la persistència en destruir la nació catalana, sempre hi ha graus i categories, i alguns ho fan pel broc gros. Però més enllà de la poca o molta subtilesa, hi ha un fet que desgraciadament és invariable: els dos grans blocs espanyols, a banda i banda de l’espectre ideològic, volen acabar amb la nostra nació. O dit altrament, tenen un model d’Espanya únic, inamovible i que passa, invariablement, per fer desaparèixer la Catalunya catalana. I aquest objectiu, pel qual treballen des de fa segles, i sobre el qual no hi ha discussió ideològica, estan més a prop d’aconseguir-lo que mai.

I no es tracta d’una afirmació frívola o sorgida d’un pessimisme tràgic, sinó de la constatació freda de la realitat. Portem tants anys lluitant per la independència que, pel camí no ens hem adonat que estem perdent la nació. És cert que una cosa va estretament lligada a l’altra, no endebades la majoria volem un Estat propi justament perquè creiem que és l’única manera de salvar Catalunya. Però no podem perdre l’eix central de la nostra motivació: no és la independència, sinó la nació el que ha mobilitzat a milions de persones, al llarg de generacions. L’estat és només l’objectiu utilitari, una fita per poder garantir el que realment importa: la llengua, la identitat, el patrimoni, els recursos, la memòria. Per això goso contradir aquells que, motivats pels prejudicis progres i la correcció política, asseguren que no són “nacionalistes”, sinó “independentistes”, com si voler un Estat fos una mena de parangó ideològic. Però per què volem Estat, si no és perquè la nostra nació està ferida, colonitzada i seriosament amenaçada? Clar que parlem d’un nacionalisme defensiu, modern, complex i sempre democràtic, però no ens enganyem: estem aquí perquè tenim la nostra nació en risc. I si no salvem la nació, poc importarà aconseguir l’Estat.

No és la independència, sinó la nació el que ha mobilitzat a milions de persones, al llarg de generacions. L’estat és només l’objectiu utilitari, una fita per poder garantir el que realment importa: la llengua, la identitat, el patrimoni, els recursos, la memòria

Evidentment Catalunya existirà sempre. Però, estem en condicions d’assegurar, amb la mateixa rotunditat, que existirà sempre una Catalunya catalana? Perquè el procés d’espanyolització no s’atura, la destrucció dels recursos s’accelera, la sobirania minva a passes gegantines —de manera dràstica a partir del 2017—, i la llengua perd diàriament domini social. El català està ferit, els nostres recursos espoliats i la sobirania és de fireta. I en aquesta voluntat d'assolar la identitat catalana i construir al seu damunt una Catalunya espanyola, hi coincideixen tots els que avui poden guanyar les eleccions. És cert que tenen maneres diverses d’imposar la identitat espanyola, però la veritat inapel·lable i dolorosa és que cap partit espanyol té un projecte d’Estat que accepti una Catalunya catalana. I tots tenen un projecte definit perquè deixi de ser-ho. Nacionalment parlant, no tenim aliats espanyols, ni col·legues, ni amics, per bé que tenim molts saludats.

Des d’aquesta perspectiva, les opcions de vot en unes eleccions com les d’avui queden molt reduïdes, si el vot es vol fer en clau catalana o basca, és a dir en una clau no-espanyola. Aquesta és la premissa que caldria tenir a l’hora d’anar a votar, l’evidència que no tenim aliats, de manera que només els partits d’obediència catalana són confiables si el que volem és mantenir la nació. Una altra cosa és l’estratègia que cadascun dels partits catalans utilitzi, i el bon o mal ús posterior del vot, i en aquest sentit és cert que ERC, que tenia la clau de decisions tan fonamentals com la investidura o els pressupostos, n’ha fet un ús servil i força patètic dels vots aconseguits. Però més enllà de les misèries interiors, no hi ha altra sortida que donar veu als partits catalans —amb els quals ja passarem comptes si ens deceben—, perquè cap ni un dels partits espanyols que es presenten a Catalunya, tenen un projecte per mantenir la nostra identitat nacional. El PSC vol una Catalunya espanyola. El PP vol una Catalunya espanyola i sotmesa. Vox vol una Catalunya espanyola “cautiva y desarmada”. I els de Sumar volen una Catalunya espanyola, però ens volen portar a fer unes birres, perquè són molt guais. Sumats i multiplicats, cap d’ells té projecte per guarir la ferida del català, per tallar la sagnia de recursos, per garantir les inversions urgents, ni cap d’ells vol que Catalunya sigui una nació. Joan Fuster deia que “la nostra pàtria és la nostra llengua”, i per això tots l’ataquen, perquè no volen que la nostra pàtria sigui la catalana.

Si no tenim molt clar que això va així, és possible que votem per una causa o altra, per treure Sánchez del poder o per conjurar l’arribada del fatxerio, però aleshores no votarem com a catalans, ho farem com espanyols. No hi ha gaires dreceres aquí: o tenim veu pròpia o ens imposen la seva.