Tinc tendència, cada cop que li canto al meu net la cançó del general Bum Bum, a imaginar-me Trump damunt del cavall de cartró. En el seu nou mandat, va començar fent por, i ara ja no tinc tan clar que calgui apartar les criatures. La seva trajectòria de fanfarró fa que les seves giravoltes, insolències i capricis comencin a ser vistos més com a pólvora mediàtica que com a directrius polítiques. És cert que continuarà fent bestieses, i que no fa gens de gràcia que tingui el maletí amb les claus de la bomba atòmica. Però la seva popularitat, que mentre no aconsegueixi carregar-se el sistema electoral americà continua sent determinant per a la seva continuïtat al capdavant dels EUA, està de capa caiguda en un període record. I la seva conducció salvatge comença a provocar desercions sonades en les seves files. La darrera i més bèstia és la de Musk. I amb Musk —no ho oblidem— hi ha bona part de les grans fortunes del nou capitalisme americà, que no han dubtat a donar suport públicament a Trump en les darreres eleccions i que ara, de segur, s’ho estan repensant. Com en una de les pel·lis de Marvel, estem assistint a la transformació del malvat Musk en superheroi. Ell és, possiblement, dels pocs que pot enfrontar-se a Trump sense por, i liquidar-lo. Està per veure amb quines armes i superpoders l’atacarà, i com Trump —el dolent de la pel·lícula sense pal·liatius— es podrà defensar.
En tot cas, el primer que està en joc és el suport econòmic a Trump, i a qualsevol persona del seu entorn. Les eleccions no les guanya qui posa més diners en joc, però queda clar que, com en tot a la vida, els diners hi ajuden. Algunes xifres parlen que Musk es va gastar prop de 290 M$ en la campanya de Trump. A Catalunya hi ha una dita que diu que “qui paga, mana”. Sabem prou bé que no totes les dites s’acaben complint, però és clar que Trump s’ha jugat el suport financer no només de Musk sinó també dels rics que l’envolten. Això fa pensar que, seguint el seu periple de patapim patapum, el meu general Bum Bum s’ho pensarà molt bé abans de trencar ponts d’or amb el sistema econòmic que l’ha fet de nou president. Si Trump vol demostrar que mana ell castigant amb prepotència i arbitrarietat els adversaris, ha de saber a qui s’enfronta. I no és només a Musk —insisteixo— que Trump ataca. És a tot un ecosistema econòmic que no està per bromes. Trump pot tractar els seus finançadors amb la frivolitat amb la qual ha tractat Zelenski? Amenaçar de deixar sense ajudes, que venen de lluny, les empreses de Musk, és arriscadíssim. Recordem-ho, Musk i els seus socis estan en sectors molt estratègics per als Estats Units, com són les comunicacions (SpaceX, coets i satèl·lits), el cotxe elèctric (Tesla), la IA (Neuralink) i els mitjans (X), entre d'altres.
Musk és, possiblement, dels pocs que pot enfrontar-se a Trump sense por, i liquidar-lo
La segona cosa que està en joc és el futur polític de Trump. Necessita aliats al Partit Republicà per continuar manant. I els suports són a cada elecció i per a cada candidat. El sistema polític americà és molt complex, però el sistema de lobbies funciona molt bé. I amb diners a dojo, Musk, si es deixa guiar, pot discretament recollir moltes victòries electorals de candidats anti-Trump. I alhora pot anar minant-lo mediàticament, com ha fet en declarar que Trump apareix als arxius d'Epstein, encara que després hagi esborrat el tuit. Musk és un mal enemic mediàtic.
La tercera cosa que alguns sospitàvem i que ara veiem aparèixer amb claredat és la vocació política de Musk. Musk ja ha sondejat sobre la possible creació d’una tercera via entre demòcrates i republicans, un partit que representi el 80% dels electors de centre que actualment estan orfes. Sembla que hi ha molt d'espai. Hi ha qui pensa que Musk no pot ser president. Jo opino que no ho vol ser, que simplement vol controlar el president. Tot d'una, sembla que Musk és una bona opció per derrocar Trump democràticament. Musk entra als llocs com un boig, però els acaba coneixent i controlant. Continua tenint una fortuna descomunal, forjada amb moltes complicitats, insisteixo. Musk en farà 54, i Trump 79. És veritat que Trump ja no hi té res a perdre, però Musk ho té tot a guanyar. Tenim confrontació, doncs, per a temps. I ara que Musk ha tastat la sang de l’arena política, tenim la guerra servida. Musk, fins ara, ha guanyat sempre com el Madrid, al darrer minut, i amb l'ajuda dels àrbitres. Ha arribat l’hora que els depredadors que Da Ampoli descriu brillantment al seu darrer llibre, L’hora dels depredadors, es comencin a barallar. La guerra entre depredadors està servida. Feu les vostres juguesques!