Els numerets de Xavier Trias després de la investidura de Jaume Collboni, i els tuits d’alguns periodistes sobre Sílvia Orriols, m’han fet pensar en un amic que de petit arrencava les ales a les mosques. Volent o sense, ERC ha fet una mica això amb el catalanisme. Primer li va arrencar l’ala cosmopolita i culturalista, aliant-se amb el PSC. Després li va arrencar l’ala emprenedora i burgesa aliant-se amb CiU. A diferència de les mosques que torturava el meu amic, el catalanisme ja era una ideologia morta, quan ERC va irrompre a la Generalitat. Però això no treu que l’espectacle d’aquests dies m’hagi fet pensar en l’agonia d’aquelles pobres mosques desorientades, que el meu amic convertia en insectes terrestres desesperats i tristos.
El catalanisme és mort, però ni tan sols Jordi Graupera, que es va fer un tip de predicar-ho en la seva campanya de Primàries, sembla capaç d'acceptar-ho. Segurament hi té alguna cosa a veure la seva relació amb la Clara Ponsatí i l’Agustí Colomines, que em va dir de tot la primera vegada que ho vaig escriure fa més de dues dècades. Si el catalanisme fos viu, no seria Roger Muntanyola, el polític que en tornaria a alçar la bandera. Però si ens haguéssim deslliurat del seu fantasma, no seria tan fàcil titllar Orriols de feixista. Primer perquè veuríem claríssim que el PP ha fet alcalde Jaume Collboni per evitar que fossin els regidors de VOX, els que s'apuntessin la medalla. I, segon, perquè preferiríem escoltar el crit d'alerta d'Orriols, que no pas fer de més i de menys amb el PSC, mentre malparlem de la Juana Dolores.
Orriols i la poeta marxista han entès molt bé, igual que Santiago Abascal, una cosa que no semblen haver entès gaires independentistes de Convergència. I és que la lluita nacional i la lluita de classes van més juntes que mai. Dolores va sortir a matar Xavier Trias a TV3, perquè percebia instintivament que un acord entre la vella Convergència i Madrid la tornaria de pet al soterrani. Orriols no posa les seves filles com a excusa, com han fet tots els polítics que conec, perquè sap que si ara no canvia el rumb del país, els seus nets acabaran disputant-se les ajudes públiques amb els magrebins i els sud-americans. Ho poso cru perquè s'entengui. Si no hi ha autodeterminació, algú haurà d’anar al soterrani i Madrid, com sempre, treballa perquè siguin els ciutadans de cultura catalana.
Fa quatre anys que predico a favor de l'abstenció perquè penso que el país no es desenganxarà del fantasma del catalanisme si no es desenganxa econòmicament i emocional dels partits que van fer el procés
Elevar el discurs d’Orriols era fàcil. Graupera mateix hauria pogut integrar-la a una alternativa amb cara i ulls, però va preferir especular amb els recursos dels pijos progressistes que ja van enredar Colomines i Ponsatí en la seva joventut. És més fàcil patir pel futur del català que enfrontar-se a Vichy per explicar que el mateix partit nacionalista que liderava el procés en nom del talent i la cultura Business Friendly es dedicava a aviciar els empresaris d’un sistema basat en la mà d’obra barata. Una convergència nacionalista d’esquerres porta menys problemes i lliga més amb l’ambient de l’època. A ERC també prefereixen alçar la bandera de l’antifeixisme que enfrontar-se amb els discursos suïcides de la CUP. Puigdemont només pensa en ell, i per això va accentuar la cursileria i el republicanisme, mentre posava els ous a totes les cistelles.
El problema és que, sense un exèrcit i una classe dirigent, el país torna als conflictes de fa un segle, i només té la riquesa de la seva cultura democràtica per tenir una veu a Europa. Si el debat polític es redueix als límits mentals de TV3, serà el país mateix que acabarà com una mosca sense ales, trista i desorientada, igual que el catalanisme. Fa quatre anys que predico a favor de l'abstenció perquè penso que el país no es desenganxarà del fantasma del catalanisme si no es desenganxa econòmicament i emocional dels partits que van fer el procés. La pressa d’Aliança Catalana per entrar al Parlament, després dels resultats de Ripoll, tan inflats pels diaris de Vichy, és un exemple de la dependència que encara genera el fantasma del catalanisme.
En comptes de treballar el territori, i d’esperar a veure quin resultat donen les seves tesis, el partit d’Orriols es prepara per anar a les autonòmiques, igual que la Dolores treballa per sortir a La Vanguardia, o que l'Anna Punsoda s’ha fet feminista. Tenim una Europa i una Espanya que ja haurien volgut els nostres avis. Tenim una educació i uns estalvis que no tindran els nostres nets, si ho fiem tot al poder dels polítics, que ja no és el que era. Oriol Junqueras ha entès que la Generalitat s’ha de convertir en una repartidora que eviti mals majors i que apaivagui la misèria. Si el pal de paller del país no és capaç de crear una cultura política conservadora moderna i eficaç, que li faci oposició, no ens en sortirem.
Necessitem una dialèctica política interna molt més intensa i democràtica que l’espanyola. Si ens fem antifeixistes tots, acabarem tots col·locats a l’administració, o dependents de les seves ajudes. Ara que hem normalitzat el discurs independentista, hauríem de normalitzar els valors de la dreta, que són els que donen múscul econòmic als interessos dels països. I recordar que el catalanisme, amb el seu bonisme grandiloqüent i el seu famós oasi, no va ser capaç d'aturar les matances de la rereguarda en la darrera guerra d’Espanya.