“Perdóname por ir así buscándote  / tan torpemente, dentro  / de ti. / Perdóname el dolor, alguna vez. / Es que quiero sacar / de ti tu mejor tú. / Ese que no te viste y que yo veo, / nadador por tu fondo, preciosísimo”. Aquests versos corresponen a la primera estrofa d’un poema de Pedro Salinas que parla d’amor i de la necessitat de qui estima de capbussar-se en l’essència profunda de l’ésser estimat. Nedar al fons de l’ànima de l’altre, de la persona que esdevé imprescindible. “Tú has sacado de mí mi mejor yo”, li deia l’Alfonso Carlos Comín a la seva dona, Maria Lluïsa Oliveres, capgirant el vers de Salinas, però conservant la idèntica i poderosa idea que quan algú estima de veritat, busca l’essència de l’altre sense importar-li la posició econòmica que tingui o el seu origen social. Sense menystenir-lo per si és més o menys intel·ligent, ni sobrevalorar-lo per un èxit profà que ens fa perdre el temps. Tothom ha de ser valorat pel que guarda en l’urna més íntima. Es necessita valor per a dur-ho a terme, com també cal tenir coratge perquè una parella acomodada i de tradició carlina optés per submergir-se en el món dels pobres d’Andalusia sota el franquisme.

El fill avui exiliat del matrimoni Comín-Oliveres, l’exconseller Toni Comín, va presentar-nos així la seva mare en el funeral que va tenir lloc dissabte passat a Sant Miquel de Cuixà, en una abadia tant monumental com gèlida. La Maria Lluïsa Oliveres, traspassada el 8 de febrer, era una dona que va viure oferint amor, per començar al seu company, que ho ha sigut tota la vida, malgrat que morís jove, a quaranta-set anys, el 23 de juliol de 1980. Entre la mort de tots dos han transcorregut més de quatre dècades i no ha passat ni un sol dia, des del 1961, l’any que es van casar, que la Maria Lluïsa no inundés amb entusiasme i energia amorosa el seu entorn, familiar i social. Un amor inspirat per un cristianisme que barrejava el misticisme de Charles de Foucauld i el personalisme d’Emmanuel Mounier. La humilitat, en fi, del compromís de viure entre l’ideal, abraçat a la paraula de Déu, i la necessitat de transformar aquesta “veritat” de la fe en una acció transformadora “per viure a fons les relacions humanes”, com va escriure ella mateixa en un article publicat a La Vanguardia el dia de Nadal del 2004. El recordatori en reproduïa un fragment amb una fotografia d'una Maria Lluïsa gran i somrient.

Només uns quants moren conservant l’esperança. Els que sempre obren portes per deixar-hi testimoni, que aposten per la vida i empenyen la llibertat, com es diu a la lletra de la cançó de José Antonio Labordeta. 

Quan va morir l’Alfonso Carlos, l’òrgan del PSUC, Treball, va dedicar-li, gairebé íntegrament, el número 638. El secretari general del partit, Gregorio López Raimundo, va declarar que Comín els havia fet veure que la fe cristiana no era antagònica amb la militància comunista i que, fins i tot, podia estimular l'abnegació, la combativitat i altres trets peculiars dels lluitadors pel socialisme. “Cristians al partit, comunistes a l’Església”, resumit en un eslògan. Una combinació que ens sembla estranya als que no abracem cap religió. Abans de tancar els ulls per sempre, a l’UCI de l’Hospital de Lovaina, la Maria Lluïsa va cantar La Internacional amb els seus fills. Aquella pregària laica també forma part de les celebracions familiars dels Comín-Oliveres. “Amor, alegria i tristesa solen anar juntes”, diagnosticava la Maria Lluïsa en l’article citat. La vida és així de difícil. Només uns quants moren conservant l’esperança. Els que sempre obren portes per deixar-hi testimoni, que aposten per la vida i empenyen la llibertat, com es diu a la lletra de la cançó de José Antonio Labordeta. El seu cant a la llibertat, aquell “Habrá un día / en que todos...”, va repicar contra les parets del presbiteri on el 1966 Pau Casals va dirigir El Pessebre, tal com recorda la meva memòria d’infant.

La Maria Lluïsa va haver d’afrontar moltes adversitats. No és fàcil tirar endavant una família de quatre fills tota sola. I refer-se de la mort del company i, més recentment, de la d’un fill, en Pere, que era el segon dels germans, el 23 de juliol, el mateix dia que el seu pare, però del 2018. En Pere va morir afectat per una malaltia terminal a Lovaina, com la seva mare, per passar els últims dies en companyia de l’exconseller i de tota la família. Tots tres, l’Alfonso, en Pere i la Maria Lluïsa, es van reunir ahir al petit cementiri de Castellterçol. El funeral de l’Alfonso Carlos va ser concelebrat pel pare abat de Montserrat, Cassià Just, i a la missa va assistir-hi el president de la Generalitat en aquell moment, Jordi Pujol. Al funeral a Cuixà de la Maria Lluïsa, l’abat era el de Poblet, Octavi Vilà, i no hi havia cap representació de les autoritats autonòmiques actuals. Trist, massa trist, per aturar-s’hi. Una misèria moral extrema. Allí on les portes semblen tancades, cal aplicar-hi la màxima de la Maria Lluïsa: “No competir camuflant-ho de competència”.

Me’n torno cap a casa, des de la Catalunya del Nord, i em remeto al precristià Sit tibi terra levis. Sense voler recito en veu baixa l’últim vers del poema de Salinas: “Y que a mi amor entonces le conteste / la nueva criatura que tú eres”.