Quim Monzó, prudent, evita escriure de política, del que se’n sol anomenar política però que, en realitat, s’entén que és parlar minuciosament dels partits polítics, del politiqueig, de la politiqueria, de les bestieses que es diuen en nom d’uns suposats ideals i de les misèries dels poders i contrapoders d’uns senyors i d’unes senyores que en diuen treballar de fer reunions i més reunions, de trucar-se per telèfon, de llevar-se tard i d’insultar-se entre ells. De fet, si repassem els seus milers d’articles publicats a la premsa, en realitat el mestre Monzó no ha fet altra cosa que parlar de política, constantment, perquè un país no pot anar gaire lluny quan la restauració pot ser una enganyifa reescalfada, quan els horaris d’atenció al públic esdevenen una desiderata i no un compromís, quan garlem sense saber exactament el que estem dient i només repetim una repugnant col·lecció de tòpics que ens precipiten a la confusió mental, a la perdició més absoluta. Quim Monzó no ha fet altra cosa que escriure de política quan, ja des dels seus inicis com a escriptor als diaris, ens ha advertit de la degradació imparable de la llengua catalana i de la nostra extinció anunciada. La nostra societat diu que venera l’idioma però, en realitat, hi ha renunciat col·lectivament, se li’n refot, l’ignora i el margina perquè, com qualsevol societat provinciana, es pensa que en espanyol o en anglès lligarà gossos amb llonganisses i arribarà el dia que ho tindrà tot pagat. Som una societat que ja va néixer cansada i acomplexada. Com l’homosexual que no s’accepta a ell mateix només perquè els altres no el volen, al ciutadà català li agradaria, en el fons, deixar de ser el que és d’una punyetera vegada. Vol plegar però quedant bé. Als catalans ens entusiasma, sobretot, quedar bé.

Als que es pensen que Quim Monzó exagera, que els que li donem la raó som uns folls fanàtics del català, quatre exaltats suprematistes —si vols presumir de supremacista ara has de fer servir imperativament la paraula suprematista per collonar—, a tots els professionals de treure ferro dels conflictes, els prego que tinguin la bondat de llegir una simple frase que trobaran a la internet. No es tracta de cap text menor ni orfe, sinó de tot un senyor titular d’una casa forta, de solvència contrastada, de l’ens públic Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i més concretament del programa El Matí de Catalunya Ràdio que condueix Mònica Terribas. Una emissió que paguem entre tots. El titular esmentat correspon a l’entrevista que la gran dama de les ones hertzianes va fer a Quim Monzó el 13 de març d’enguany i que col·loca en boca de l’escriptor la següent perla: “Quan et donen un premi, vas al doctor i preguntes: ja està... tinc càncer?” ( http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/la-riera/la-riera/video/5747584/# ) Vaig llegir, vaig fregar-me els ulls, vaig rellegir el que ja havia llegit i, ni curt ni mandrós, vaig apostar-me amb mi mateix un colló sencer i part de l’altre que era impossible que Joaquim Monzó i Gómez, conegut pel seu nom de ploma com a Quim Monzó, hagués estat capaç de dir una frase en un catanyol tan colossal, tan immund —asquerós com es diu ara—. De fet vaig apostar-me amb mi mateix —els suprematistes vivim en una negra i ben merescuda solitud— que era impossible que cap catalanoparlant amb dos dits de dignitat i de sentit de l’idioma hagués dit mai, ni sota les més cruels tortures, que va al doctor quan, en realitat, el que fa és, simplement, anar al metge. Total, que vaig escoltar l’entrevista i vaig constatar que Quim Monzó deia textualment i genuïna, parlant amb un facultatiu imaginari: “Doctor, tinc ja un càncer o què?”, una frase que no té res a veure amb el titular. O sigui, que des del 13 de març fins avui, tothom que l’ha vist ha trobat que aquest titular estava ben escrit i s’havia de mantenir sense esmena. Que estava escrit en català. O que tothom ha callat perquè no té cap importància. El més greu, però, és que amb aquest constant revisionisme lingüístic, amb l’ascensió imparable del dialecte catanyol, amb tanta deixadesa i tanta barra, arribarà un dia en què ens asseguraran que la famosa frase de Josep Tarradellas en tornar de l’exili fou, en realitat, “Ciutadans de Catalunya, ja estic aquí”. Em torno a jugar un colló i part de l’altre que molts lectors trobaran que les paraules del vell president, així, són exactes, textuals, tal com les acabo d’escriure.