Hem comprovat aquests dies com fins i tot el més esparracat noi nord-americà es vesteix com Déu mana per anar a una cita amb una institució del seu país. N'haurien d'aprendre els qui creuen que el Parlament és el pati de casa o el sofà en el qual s'arrepapen còmodament les tardes plujoses de diumenge. El respecte a les institucions es demostra entre moltes altres coses així, i Zuckerberg va demostrar davant de la comissió d'investigació sobre el Facebookgate per quina raó ha arribat on és, malgrat les foscors que s'apunten en la seva personalitat. És inaudit que ens puguem prendre seriosament aquesta sèrie de personatges atrabiliaris que persisteixen a empetitir els càrrecs de representació que ostenten amb llenguatges i abillaments llastimosos.

Serveixi també l'avís per als qui en periodisme simulen ser clons dels polítics que cobreixen. La vestimenta s'hi assembla, i el llenguatge de les tertúlies i les cròniques està ple de falques, llocs comuns, frases agafades en préstec amb homologació difícil de situacions i imatges que no són més que el resultat de parlar molt del que molt s'ha sentit però poc se sap. Si hi afegim que en els mitjans audiovisuals s'aprecia sovint i a parts iguals una mancança de saber estar davant de la càmera i una locució atropellada i confusa, la situació acaba per ser el més semblant que es pugui imaginar a la dels representants polítics i càrrecs públics en general als que em referia en el paràgraf anterior.

Amb aquest material, barreja de mala educació, irrespectuositat institucional i incompetència oratòria i gestual, es construeix l'error que qui es vesteix amb correcció i és capaç de construir una oració subordinada, almenys de relatiu, ja és un actor polític, i fins i tot pot ser que se li adjudiqui la metàfora de torn, sigui aquesta Macron o Churchill. Però no. Perquè després de la correcció formal hi hagi una cosa semblant a un polític, la mesura de totes les coses està a l'altura de la seva mirada, que és tant com dir el lloc en el qual col·loca els objectius que el compel·leixen a l'acció. Si només ho és tractar-se amb els que ja porten la porpra (supèrbia), mudar-se a un barri més elegant del que el va veure néixer (avarícia) o menjar sense mirar el compte tots els dies que els votants continuïn aguantant la seva presència (gola), farà el que faci falta per seguir allà. Els seus objectius seran merament tàctics (l'estratègia només servirà per a la pretensió menor de fer caure l'adversari), i qualsevol decisió vindrà determinada per les maleïdes enquestes, aquestes preguntes fetes per esbrinar de quina manera transformo aquells principis d'ahir en els més convenients per a demà.

No m'imagino Macron, ni Churchill, ni Merkel llançant un tuit d'aquest tenor

Avui una tal Tamara, veïna d'un barri modest de Viladecans, amb una vida que em sembla professionalment tan anodina com la de molts que al seu dia es van veure temptats per participar en la kale borroka o per l'aventura gihadista, s'ha ficat en un embolic espaterrant, que potser es desinfli en part, però que sens dubte ja li ha reportat més d'una suor freda. Els papers que li han estat confiscats en l'escorcoll sembla que documenten el seu coneixement de dades (¿?) sobre el quarter de la Guàrdia Civil de Barcelona. A això es va afegir fantasiejar a les xarxes amb la possibilitat que els quatre pelacanyes d'un CDR poguessin paralitzar el port, "fotre'ns", vaja. I així la "fotuda Tamara" (és un dir) va ser objecte d'un tuit per part de qui aspira a portar a millor port que el present aquesta aventura en permanent construcció anomenada Espanya. I no, no ajuda gens dir que la "fotuda Tamara" és ara pastura del seu desig, que la Tamara "està fotuda". La Tamara i aquest que s'alegra que estigui fotuda no estan al mateix nivell, o en teoria no haurien d'estar-hi.

No m'imagino Macron, ni Churchill, ni Merkel llançant un tuit d'aquest tenor. Tampoc els seus adversaris polítics. Només puc imaginar gent com Trump dient coses d'aquest tipus, a l'altura intel·lectual d'aquestes dessuadores que Zuckerberg no es posaria ni somiant en el moment d'atendre les preguntes dels senadors nord-americans. Perquè, encara que no totes les idees siguin tolerables, en el respecte per l'altre (en el que es diu, en com es diu, i en com es vesteix un quan ha de dir-ho) consisteix, en definitiva, la part essencial de l'amor a la pàtria amb la qual tants s'omplen la boca i tan pocs són conseqüents en l'actitud.