Una reunió del president Torrent amb els presidents dels grups parlamentaris per parlar sobre el decòrum en el Parlament. Pocs dies després, una filípica de la presidenta Pastor als diputats del Congrés. No és casualitat; són els mateixos subjectes dels mateixos grups, amb la mateixa visceralitat enfrontada, els que ocupen tots els espais de la vida pública, nodreixen les seves economies amb els nostres recursos i ofereixen a la càmera l'acte viralitzable de torn, l'ànim als propis, la ràbia als oposats.
No és possible trobar en el present polític espanyol una ocasió més clara per recordar que ètica i estètica van juntes, que qualsevol harmonia de les formes no acompanyada del bé és diabòlica, i que tota ètica que prescindeixi de la formalitat és la llavor del mal que a Maquiavel se li atribueix en la frase "el fi justifica els mitjans". La fatxenderia s'ha instal·lat en el discurs i és impossible desbrossar la idea de l'embolcall, més que impossible, és il·lícit. No es tracta de la santa indignació que va incitar Jesús fa dos mil anys a expulsar els mercaders del temple. Amb un to de veu més suau i algun somriure de suficiència en el cas de Rufián o de les CUP, amb uns aires de condescendència que tanmateix comparteixen amb els seus oposats, els Carrizosa i voltants de l'estil de barri, del menyspreu gestual, de la rialla menyspreadora... Fair play sota zero. Enrojola advertir el grau de desvergonyiment amb què tots ells s'han afegit a aquell groller gest de David Fernàndez brandint la sabata en la sessió parlamentària on compareixia Rodrigo Rato.
El pitjor parlamentari del segle passat superaria amb escreix el millor d'aquest
Cadascú defensarà el seu. I argüirà que, on sobren les raons, la qualitat del gest és irrellevant. Però no és veritat, i sens dubte la baixesa del contrincant no justifica la pròpia més enllà de la reacció emocional de rebuig i el fàstic que ens pugui suscitar l'espectacle. Ja no es tracta de demanar que la retòrica, la facilitat oratòria, la construcció d'un parell de subordinades els acompanyi. Ens conformaríem que aquests aprenents o aspirants a aprenents de president, o aquests mers lectors d'escrits realitzats per d'altres mantinguessin la pulcritud indumentària, la pulcritud mínima exigible a qui es relaciona amb altres de l'espècie humana i l'educació que en "la generació més preparada de la història" se suposa que s'hauria de donar.
Però ni això. El pitjor parlamentari del segle passat superaria amb escreix el millor d'aquest. Algú podrà qualificar-me de malastruga o d'excessivament crítica. Furto al lector l'expressió de l'interès que em mereixerien aquests o comentaris semblants. Senzillament apel·lo a la intuïció i l'instint: no els fa vergonya comportar-se d'aquesta manera en la màxima institució del país?
