Les últimes tendències de pensament són prou contradictòries: d'una banda, asseguren que la veritat no existeix, que tot és relatiu, que la bellesa és a l'ull de l'espectador; però alhora hi ha alguns dogmes que, si es qüestionen, situen l'objector en la categoria de delinqüent. Un exemple actual és la manera en què cadascú pot viure l'amor, aquest fenomen humà sobre el qual des dels presocràtics es diu que fa girar el món. L'últim, fins ara, eslògan de l'autoqualificat feminisme afirma que "l'amor romàntic mata". En conseqüència, a qualsevol que afirmi que estimar és perdonar, o sacrificar-se, o servir, se'l condemna. Si ho diu un home, és un masclista. Si ho diu una dona, una alienada. No sé com es resol el tema quan ho diuen els qui no se senten ni una cosa ni l'altra, ni tampoc sé què opinen els que parlen així d'aquell "Estúpid" que fa dos mil anys es va deixar matar per amor, encara que suposo que per solucionar-ho opten entre dir que no va existir o que en realitat era una dona sepultada en una iconografia misògina.
A Will Smith, com a Paz Padilla o a Belén Esteban, i perdó pel paral·lelisme d'estar per casa, la història el condemnarà per haver-se fet seva la idea que al seu dia va resumir la "princesa del poble": jo, per la meva filla, mato. Ja, i posats en la tessitura, qui no? O és que no hem al·ludit en mil ocasions a la covardia, fins i tot delictiva, dels qui veuen algú abusar d'una altra persona i no hi intervenen, sobretot si tenim amb aquesta persona una relació d'amor o amistat? És que no hem criticat fins a l'avorriment qui calla davant la injustícia? Quan algú mor sotmès a tortures sense deixar anar cap paraula, és un ximple o és un heroi? Per què el sacrifici o la indignació s'enalteixen o es condemnen sense saber el camí que porta fins a aquests?
Som implacables amb el ric i famós negre, però estem disposats a acceptar un judici sobre la nostra conducta en què no puguem apel·lar a raons que justifiquin les nostres relliscades?
Es van destapant diversos episodis en la relació entre Will Smith, Chris Rock i Jada Pinkett que com un triangle artúric aventurarien que el mal rotllo ve de lluny, que allò de la bufetada del primer al segon per a desgreuge de la tercera no és més que la gota visible d'un got ple a vessar. Un mal gest es pot justificar en el cansament, l'exasperació, la tensió prèvia? Paradoxalment, la història del cinema s'ha anat endinsant cada vegada amb més audàcia en la justificació del malfactor: a Monster una magnífica Charlize Theron interpreta una assassina múltiple la història de la qual s'explica per justificar davant de l'espectador les seves raons per matar; i encara recordem amb un somriure la Louise que mata per Thelma el desgraciat que va voler posar-li la mà a sobre en un aparcament. Però en Will, tot i que és negre, és ric, i no pot ocultar que és un home. De fet, part dels comentaris sobre la seva bufetada a Chris Rock la nit dels Oscars en què (finalment) li van concedir el supravalorat guardó al·ludeixen a la forma en què caminava de tornada al seu seient, al·ludint a la seva gestualitat amb unes expressions que un segon abans dels fets algú hauria considerat racistes.
Res d'aquest gest, així com qualsevol gest, no s'entén si no indaguem: en la història entre ambdós i amb la dona d'un d'ells; en els moments anteriors que hagin anat incendiant una relació que ve de lluny; en la història que s'acumula sobre aquest cap rapat objecte del debat i la violència contemplada. En definitiva, en aquesta cadena d'esdeveniments que ens poden portar a Un dia de fúria, com a Michael Douglas, o a aquest Eastwood que un dia actua Sense perdó, mentre esperem que al xèrif justicier que encarna Hackman el castiguin com es mereix. Ah, perquè aquesta és la qüestió, i el nostre judici popular: li van donar o no a Chris Rock el que es mereixia? Perquè és mentida que condemnem tota forma de violència, perquè ens passem la vida jutjant i intervenint per decidir quines de totes les que existeixen són legítimes. Com si fóssim jutges. Com en el cas d'Ucraïna sobre el Donbass, o de Rússia sobre Ucraïna. I etcètera.
Part de la psicologia transpersonal, i no diguem la mediació que avui es diu que hauria de ser la solució al conflicte russoucraïnès, passen per posar-se al lloc de l'altre, entendre el seu camí fins a l'acció concreta, amb independència que hi pugui caure a sobre el pes de la llei. Implacables amb el ric i famós negre, estem disposats a acceptar un judici sobre la nostra conducta en què no puguem apel·lar a raons que justifiquin les nostres relliscades? Vaja, que estem clarament lliures de tot pecat, perquè ens ha faltat temps per tirar, cadascú des de la seva particular tribuna, no una, sinó totes les pedres. L'última, podem aventurar, dir que no mereix l'Oscar qui sens dubte ja n'hauria d'acumular almenys tres.