Va haver d'arribar el 155 per adonar-nos que teníem un grau d'autogovern més que encomiable, de fet, en molts aspectes, més ampli que el de qualsevol dels estats compostos que coneixem. Sí, amb errors, com errors també té la forma de representació, el sistema electoral o la manera que es gestiona això tan altisonant com poc precís que anomenem transparència, però molt diferent del no-res francès, per posar d'exemple el guanyador del Mundial i veí mediterrani i europeu. Tanta cosa és això de l'autogovern que qui el nega s'escandalitza amb l'opció política dels qui proposen que s'elimini.

Va haver d'arribar el 155 perquè comprenguéssim amb una mica més de claredat que l'Estat és una màquina imponent en què els designis dels seus titulars conjunturals són poca cosa, que una vegada posada en marxa, sobretot pel que fa al seu aparell executiu i judicial, ja gairebé res no pot parar-la, en la major part dels casos, perquè així s'assegura la supervivència d'aquest mode d'ordenació que ens hem adjudicat i, en alguns altres, pel nivell de corruptela i negror que en qualsevol maquinària en funcionament du lligat als humans que les regenten. Una màquina, tanmateix, que en respectar la llibertat dels qui parlen de "presos polítics", demostra fins a quin punt l'expressió és falsa fins i tot encara que dins d'ella hi hagi els qui creuen que haurien de ser tots a la presó.

Rajoy ha marxat amb una dignitat i renúncia a les pompes d'exdirigent que ja ens agradaria haver vist en els anteriors presidents de govern i sobretot en qui el succeeix amb la boca tan plena de bones intencions. El Rajoy que no feia res és qui va posar en marxa aquest article 155 amb què algunes persones de sobte es van adonar del que és la llibertat pel fet d'haver-la perdut, situació de privació en la qual potser s'estan preguntant si va valer la pena el viatge fins a la presó, vista la baralla intestina que ha muntat un "treu-me d'allà aquesta suspensió de Puigdemont".

Conec molta gent a qui la il·lusió per la república els ocupa la major part del seu temps conscient. A tots ells, una mirada compassiva, són ja majoria els que saben que com a poc el seu desig es veurà allargat dècades

Hi va haver qui va creure que de veritat això anava de declarar la república de Barataria, una república que els van prometre que algú hi donaria suport des de fora, que ja estava preparada per a qualsevol cosa i que allotjaria la millor salut democràtica de la història d'Occident amb els qui, de la mà de la tertuliana omnipresent, afirmen sense enrojolar-se que només cal complir les "lleis democràtiques" (fent equivalent aquesta expressió amb la de "lleis que m'agraden"). Als qui s'atreveixen a dir-los que tot va ser un engany, o en el millor dels casos, un error en el càlcul dels tempos i les adhesions, els titllen de traïdors, intentant continuar teixint un discurs bel·licista amb els vímets de l'autogovern, mentre, d'amagatotis, van recuperant càrrecs per pagar als qui entretinguin la parròquia, no sigui que aquesta descobreixi l'engany.

Perquè alguns ho han vist ja, i d'altres estan a punt de veure-ho, encara que també hi ha qui no ho veurà mai, perquè li va el sou o l'alegria. Conec molta gent a qui la il·lusió per la república ocupa la major part del seu temps conscient. A tots ells, una mirada compassiva, són ja majoria els que saben que com a poc el seu desig es veurà allargat dècades. Als qui van abandonar el somni cal dir-los que estan cridats a protagonitzar el desglaç d'aquesta guerra fratricida entre els qui persisteixen a dir nazis els que reivindiquen (i construeixen fins i tot contra llei) un estat propi, i els qui s'entossudeixen a dir feixista a tot el que defensa sense matisos (i de vegades imposa) el pacte constitucional de 1978. Perquè la mirada compassiva, que ho és sobre el conjunt, obre alhora una porta a l'esperança de recuperar de veure en l'altre el contrapunt del que som.