S'inicia un nou govern amb les compulsions de sempre i algunes de noves. Per què es resisteixen els successius presidents a acceptar que el Ministeri de Cultura no té sentit? Si el que l'ésser humà fa no és cultura, què és? És que la cultura no es nodreix d'una forta indústria que li dona contingut i rodes sobre les quals circular? O per què la cultura no es basa en un ensenyament que deixi de dir als estudiants que només se salvaran sent enginyers? Si l'enginyeria no fa una reflexió humanística sobre el futur del treball i la seva relació amb el lleure, i la sanitat no es basa en una nova manera de conrear (cultura) el cos en l'esport i l'alimentació i, per tant, també en una agricultura, ramaderia i pesca que treballin per a l'equilibri entre aliment i ecosistema, quin sentit té parlar de cultura? I si ho fan, quin sentit té parlar d'un Ministeri de Cultura?

Una cosa semblant succeeix amb el Ministeri de Medi Ambient, es digui així o de "canvi climàtic". Obviem que la titular proposada per Sánchez va estar directament implicada en la firma de la Declaració d'Impacte Ambiental del magatzem de gas Castor a Vinaròs, a proposta d'una filial d'ACS. En tot cas, a quin medi ambient ens estem referint? Sigui entès d'acord amb els paràmetres del moment en què es promulga la Constitució (llavors pionera a reconèixer la necessitat de la seva protecció) o com gairebé un dret en la concepció actual, és evident que la cura del medi ambient té efectes sobre la manera en què han de ser concebudes les polítiques d'habitatge, o de les esmentades agricultura, ramaderia i pesca, i ja no diguem en la concepció holística de l'economia i la indústria. Perquè el medi ambient no és un sector, sinó una manera de mirar els altres, com també podem dir-ho de la cultura, i segons la meva opinió, també de la igualtat.

Si ni els conservadors no tenen clara la importància de reduir l'aparell de l'Estat a la seva essència, què podem demanar de partits que entenen allò públic com la salvació de l'individu?

I és que, per descomptat, Sánchez ha recuperat el Ministeri de la Igualtat, col·locant al davant Carmen Calvo i reiterant-se així en l'error que va cometre Rodríguez Zapatero, el d'entendre que la igualtat és una qüestió d'equiparar homes i dones. O és que la pitjor desigualtat actual és la que pateixen Ana Botín o Marta Ortega, Dancausas, Daurellas o la mateixa Carmen Calvo? Acceptant condicions millorables en ordre a poder equiparar salaris, no ha de ser aquesta la comesa del Ministeri de Treball? I no són avui més flagrants i dolençoses les discriminacions dels qui van néixer o els va sobrevenir una discapacitat, com ho és també la que pateixen els afligits de lletjor, obesitat o pobresa? La igualtat és una ficció artificiosa; és una evidència que som diferents en tot: estatura, constitució, sexe, origen o nacionalitat, i l'ordre el basem en la diferència. Permetem que algú exerceixi l'advocacia després de completar els corresponents estudis, i no abans, diferenciant així entre qui els té i qui no, i aquestes diferències podrien estendre's a molts altres àmbits en els quals persones de molt diferent condició exigeixen als altres haver completat l'esforç que ells al seu dia van realitzar. La igualtat és la justícia en l'aplicació de la llei, donar a cadascú el que li correspon, parafrasejant Ulpiano.

Hi ha, a més, ministeris que en l'Estat de les autonomies mai no van tenir massa sentit, com és per exemple el de Sanitat, tret que aquest s'entengui com una central de compres del material necessari per al servei sanitari perquè així pugui resultar menys costós. Educació, en canvi, vista la manera en què ha centrifugat el sistema des del punt de vista de la concepció d'Espanya, potser no s'ha d'entendre com a superflu, encara que la seva feina a favor d'una certa comunió de valors ha estat normalment mal considerada i molt més mal acceptada. Però d'aquests altres tres dels quals he parlat més amunt i que tenen una activitat transversal a qualsevol sector públic podríem i hauríem d'estalviar-nos els diners que suposa i transformar-los en agències, amb menor cost i personal, però major capacitat de vigilància sobre el conjunt del poder.

Però no pot ser. Els ministeris són, en la seva configuració, una extrapolació de la concepció ideològica del partit governant. Si ni els conservadors no tenen clara la importància de reduir l'aparell de l'Estat a la seva essència, què podem demanar de partits que entenen allò públic com la salvació de l'individu? A més, ara toca col·locar els propis, i cap govern que arriba deixa d'agrair l'oportunitat de fer-ho, per la qual cosa podem abandonar qualsevol esperança, que, per molt joves que siguin els representants més importants dels nous governs, les velles tendències s'abandonin definitivament.