Avui fa 40 anys Catalunya va votar majoritàriament a favor de la Constitució que s'havia forjat en la cessió mútua entre forces polítiques tan oposades que van asseure a la taula constituent vencedors i vençuts de la Guerra Civil, a més d'una representació de la secular voluntat catalana d'autogovern.

Per ironies del destí els que al seu dia no la volien avui la defensen a ultrança, alguns fins i tot proposant reformes que pretenen posar fi al model que s'hi establia com a solució a la qüestió territorial. D'altra banda, una part dels qui llavors la van votar se n'han allunyat. Diran que la qüestió és que no van poder votar-la perquè no havien nascut, però aquesta absurda qüestió no es planteja a cap país del planeta, perquè caldria revisar-la cada dia (cada dia algú es fa major d'edat).

Alhora han aparegut partits que amb la seva percepció de l'esquerranisme farien envermellir de vergonya Santiago Carrillo, la immolació del qual en el Partit Comunista d'Espanya quan va acceptar la monarquia i la bandera espanyols va ser pedra angular del pont bastit amb Adolfo Suárez i Manuel Gutiérrez Mellado des del franquisme fins a una Transició que llavors va sorprendre el món. Ningú no ho ha descrit millor que l'irascible Cercas a la seva no novel·la Anatomia d'un instant (gràcies), que hauria de ser lectura recomanada per als que avui parlen d'aquells dies del tro només perquè n'han sentit a parlar.

Una Constitució massa llarga per no quedar-se vella aviat va voler delimitar-ho tot i ara fa aigües davant massa expectatives. L'americana diu menys coses i ha transitat més lleugera al llarg de gairebé tres segles. La italiana ho fa des de 1947, però els que la van parir ja no la reconeixerien excepte en les parts que, com en l'alemanya, no són susceptibles de reforma, és a dir, estan petrificades. Parts de la Constitució impermeables a la democràcia circumstancial a causa d'un pacte constituent que s'entén superior a les vel·leïtats de les èpoques i els seus desitjos.

Els que ara es queixen que hi hagi partits que consideren anticonstitucionals són els que menys creuen en la Constitució

Els que ara es queixen que hi hagi partits que consideren anticonstitucionals són, paradoxes de paradoxes, els que menys creuen en la Constitució, els que més esforç han estat fent en aquests temps furiosos per allunyar-se'n. Vox no renega de la Constitució espanyola, però vol reformar-la per eliminar la descentralització política. Això no el fa més o menys democràtic, si França pot ser centralista sense que ningú la qüestioni per això. Aquesta qüestió, com tot, depèn de les majories, encara que ja sabem que algunes són endèmicament minories per una qüestió territorial. Vox també pretén reformar la Constitució per evitar que la paraula matrimoni que conté pugui incloure unions d'igual sexe, però això també passa en diversos països democràtics i ningú no els ha titllat d'homòfobs pel fet de dir que la terminologia ha de ser exacta.

Tampoc no hi ha una condemna internacional en el fet de dir que el propi país va primer. Mentre Trump pugui continuar dient America first sense que el Consell de Seguretat de l'ONU parpellegi, també Espanya o Itàlia o Dinamarca podran fer-ho legítimament. I, per descomptat, si la reformes proposades ho són només de la legislació, ja sigui per eliminar la llei de memòria històrica o la de violència de gènere, tindrà l'última paraula sobre el tema el Tribunal Constitucional, que de fet ja s'ha pronunciat a favor d'aquestes lleis i no en contra.

El límit de tot, així, i per tant el límit de la por és la Constitució. En contra seva no hi ha la possibilitat d'eliminació de les llibertats, tret que ens tornéssim tan bojos que tots votéssim partits polítics que pretenguessin l'eliminació definitiva de la nostra llibertat. Però això no pot passar, oi?; això només ho poden dir les persones que creuen que la democràcia no té límits, que tot es pot votar, que sota el paraigua constitucional qualsevol pregunta és lícita.

En tot cas no s'haurien d'escandalitzar per pretesos atacs a la Constitució els que creguin que és un enemic de la llibertat i no el que és per definició: l'última frontera davant la barbàrie. Malgrat tot, gràcies.