El Tribunal Suprem, aquests dies tan qüestionat, ha condemnat recentment dos germans a penes de 17 anys de presó per haver deixat morir de fam i malaltia la seva mare de 70 anys. El forense que va examinar el cadàver relata l'horror de l'abandonament amb detalls que només poden situar-se sota la categoria general de la forma del mal, tant i tan profund com per fer impossible parlar d'una mera negligència.

El codi civil recull una obligació natural, pròpia de les més antigues comunitats d'humans, com és la cura dels pares. La recull i la fa jurídica, és a dir, sancionable en el seu incompliment. Que hagi arribat aquest cas concret a les instàncies penals significa que la no-atenció continuada i conscient ha acabat provocant la mort per inanició i falta de cures mèdiques, un mal major no categoritzable com a mera desatenció. Però que el dret hagi de recollir aquesta o altres obligacions, també les dels pares respecte dels fills, tot i que ens haurien de semblar òbvies, ja ens diu en quina circumstància moral es troba el nostre esdevenir social i quin és el patró individual del qual beuen.

Volem trobar una raó en la qual ancorar una mala conducta, per així privar-la de responsabilitat individual

Però més enllà d'això, potser hem de plantejar-nos quina és la naturalesa del mal. Per què un forense saudita va tallant a poc a poc trossos del periodista crític Khashoggi fins a acabar amb la seva vida, però de manera prolongada i cruel? Per què existeixen persones que ja des que neixen manifesten una conducta que ens resulta incomprensible, inclús si ens diuen que és pel fet que alguna estructura cerebral, relacionada amb l'empatia, els fa diferents de la resta dels mortals? El fet de no poder enquadrar les seves conductes en la insània mental, sinó en el gust per la crueltat, atesa la seva clara apreciació que actuen incorrectament, fa molt complicat trobar l'esquema mecanicista amb què intentem donar resposta als nostres dubtes. Volem trobar una raó en la qual ancorar una mala conducta, per a així privar-la de responsabilitat individual, atribuint al conjunt, a "la societat", la culpa de qualsevol il·lícit (potser amb l'excepció de violadors i pederastes).

Però la nostra predilecció morbosa pels relats on es descriu el mal, ja ens adverteix que qualsevol ésser humà viu a l'avantsala d'aquella determinació individual a executar aquest mal. Perquè el mal existeix, així, sense adjectius justificatius i en present d'indicatiu. D'altra manera l'ésser humà no pot ser lliure. Per això no hem de fer-nos trampes al solitari i dir que quan la decisió presa per altres persones no ens sembla adequada és perquè no han actuat amb llibertat, és perquè ho han fet sota la pressió insostenible de la desestructuració del seu entorn, de la pobresa o de la falta d'afecte.

Argumentar així només condueix a privar les persones de la seva responsabilitat. Encara que és evident que això és el que més convé als qui, a força de protegir-nos, acaben per considerar-nos idiotes, és a dir, privats d'albir. Però clar, els qui tenen aquesta concepció sobre la llibertat en el fons, i en terminologia popperiana, són només els seus enemics.

POLICIA SUSQUEDA ACN
Crim susqueda Susqueda: les trucades sospitoses del presumpte assassí Anton Rosa i Gemma Liñán
Montserrat Nebrera
Opinió El caos abans de la solució Montserrat Nebrera