Ahir TV3 va emetre un Sense Ficció dedicat al Noi del Poble Sec, i això que escric vol ser el meu agraïment pel regal que aquest programa ha estat per a mi, i la meva felicitació per la manera equilibrada amb què es van aproximar a la humanitat de qui ha estat descrit com l'últim trobador català. És la veritat, i és de justícia separar la seva obra de la simpatia que pugui generar l'autor, d'acord amb els tristos comentaris de boicot al programa que vaig tenir oportunitat de llegir a les xarxes socials en els dies previs.

La seva voluntat de ser alhora Joan i Manuel en homenatge a la seva sang i cultura barrejada ja diu qui va ser des de l'inici d'un viatge artístic en el qual el menys important és que prestés una cançó a la socialista (i amiga seva) Carme Chacón en la que va ser la més reeixida campanya electoral d'aquesta. No, ja sé que a ningú que no begui d'aquestes sigles no li va fer gaire gràcia el préstec, a mi almenys no me la va fer, potser sobretot perquè llavors estava en política i pertanyia al partit referit en la seva amenaça "si tu no hi vas, ells tornen". Potser per això de sobte vaig sentir que un grup ideològic m'havia arrabassat el Serrat que ha cantat a tot i ha estat de tots, i imagino que això passa als que ara volen retreure-li que aquesta militància socialista el faci crític amb l'independentisme. Però aquests mateixos haurien de recordar els temps en què ser crític amb un altre règim el va expulsar d'Espanya i la manera en què va revertir la desgràcia per convertir-se en artista fetitxe dels moviments antidictatorials llatinoamericans. I haurien de recordar també que ningú no ha simbolitzat com ell l'ús del passat en sentit constructiu per agermanar les onades migratòries que en allau han fet de Catalunya tan "bressol de tots els blaus" com la Mediterrània que la banya.

En tot cas, amb el pas del temps (el temps que també es va emportar la memòria de la mateixa Carme) el meu enuig pel que havia viscut com una apropiació indeguda de Serrat va desaparèixer. N'hi va haver prou de tornar a escoltar-lo després de deixar el verí de la vida humana que és la política, aquesta política que no sabem fer d'una manera millor, que sempre ens acaba defraudant, com em vaig defraudar jo llavors per no haver sabut fer-ho millor. I ahir a la nit el vaig recuperar del tot. Amb els plecs de les seves parpelles semiocultant ja una mirada que no ha canviat al llarg de l'allargat temps, potser el millor de tot va ser el seu descobriment de la manera en què el record anava engrandint la figura del pare, ocult després de l'enèrgica força de la mare aragonesa, una altra metàfora del que ens passa, una altra manera de dir que no sempre el que guanya una batalla acaba guanyant la guerra, i que la guerra és la que lliurem contra la memòria.

Haurien de recordar els temps en què ser crític amb un altre règim el va expulsar d'Espanya i la manera en què va revertir la desgràcia per convertir-se en artista fetitxe dels moviments antidictatorials llatinoamericans

Cada tros del barri que descrivia era també del meu barri, jo que vaig néixer i vaig viure els meus primers anys a l'altra vora del Paral·lel, en la confluència entre els carrers Tamarit i Entença. La seva infantesa em recordava la meva infantesa, com cada estrofa de les cançons que de tant en tant s'escoltaven eren la millor versió dels esdeveniments de tota una generació, com la meva, que va quedar a cavall de la transició i això d'ara. No vam coincidir allà més que un dia en què jo estava amb no recordo bé quina gent en no recordo quina taverna del carrer que avui és del Mercat de les Flors i ell va entrar, saludant els qui es trobaven a la barra, cervesa en mà, amb el gest de qui troba els seus col·legues de sempre (potser aquests "amigos atorrantes que beben a morro y se pasan las consignas por el forro" a qui va dedicar una cançó). Jo no el vaig saludar (impossible superar la timidesa), ni tan sols malgrat saber que ja llavors cantar les seves cançons havia salvat la meva vida social, m'havia fet popular entre les meves companyes de classe, m'havia permès introduir-me en cercles artístics i fins i tot fer les meves pròpies cançons i gravar un disc. Tot això no va impedir que en veure'l entrar sol mirés de reüll el racó en què es va acomodar.

La següent i última vegada que l'he vist en persona va ser fa uns mesos en un restaurant que s'encara a Barcelona des del Tibidabo, al final del tramvia Blau. A aquestes altures i com soc una mica més coneguda que la primera vegada, vam poder saludar-nos, ell ja havia fet la seva gira amb Sabina, que no m'acaba de convèncer, però li vaig dir en persona el que acabo d'escriure: Joan Manuel, cantar (i sentir) les teves cançons em va salvar del que avui anomenarien "bullying" i que llavors no s'entenia més que com ser impopular en un entorn escolar. Es va dissoldre el negre d'una breu etapa de la meva vida en les emocions que encomanava als qui escoltaven les teves cançons a la meva boca. Qualsevol altra cosa és menor, encara que per un moment jo mateixa ho oblidés. Tal com agraeixo a TV3 el seu regal, et dic a tu: Gràcies, noi!

Montserrat Nebrera
Opinió Déu i CRISPR Montserrat Nebrera