Una ja comença a estar farta de la gent que fa mala cara per tot. A casa, diuen, jo també em queixo força per qüestions que no són essencials, i soc objecte de dures crítiques. en El cas de la Greta, però, s'ajunten problemes insolubles: si la critiques, perquè ets insensible a la seva disfunció sensorial, has perdut. Si la lloes, perquè ets un hipòcrita que va amb avió i arriba tard a un deure contret amb les generacions que han d'arribar, caus en la mediocritat dels que la van escoltar i van aplaudir a l'ONU. I si la ignores, llavors caus en el pitjor infern de la reprovació social, perquè ets una inconscient del perill d'"emergència climàtica" i de tots els seus correlats.

Cada generació necessita els seus mites per aconseguir apaivagar remordiments i dirigir desitjos. Però en un món on l'avortament és un dret, m'han de parlar d'abstenir-se de violentar la selva? En un món on amenaçar de mort és llibertat d'expressió, algú em convencerà que he d'acceptar sense queixar-se un codi de conducta que, diuen, evitarà la catàstrofe del clima?

Imbuïts del grau de supèrbia més alt des dels temps de la torre de Babel, saberuts científics aclamen la Greta, la trista, per haver estat capaç, ella o els que manipulen les nostres pulsions des de les xarxes socials, de dir el que convé més a les seves carreres investigadores i al futur professional del creixent negoci de fer veure que no taquem i que els que ho facin ara són molt més criminals que nosaltres quan, fa un segle, començàvem a parlar de progrés.

Què se n'hauria fet, de la Greta, la trista, sense les tecnologies que brinda la voraç generació instal·lada al Silicon Valley d'una Califòrnia contaminant?

Em compto entre els que fan casus belli del reciclatge en el context de la vida familiar (potser per això tan rondinaire!). Tinc i cuido animals pels quals professo un afecte pràcticament humà. Provinc de famílies arrelades en la vida rural, i molts dels seus membres van morir sospirant per fugir de l'asfalt i tornar a la terra que els va veure néixer. Però no em manipularan, no em vendran la Greta, la trista, i la seva obsessió com si portés la redempció humana a les mans. D'aquí a res, o bé la intel·ligència artificial haurà acabat amb la nostra depredadora espècie i amb la nostra compulsiva necessitat de créixer i competir, o bé alguna branca de la ciència haurà trobat un altre planeta blau on podrem emigrar. Potser ho fan abans que els volcans i les falles tornin a assolar la terra com ho van fer fa segles, o abans que un altre meteorit torni a congelar tot el planeta durant prou temps perquè tots callem. Potser si decidim anar-nos-en arribarem a la tan esbombada igualtat en la condició igualitària de migrants, tot i que més aviat crec que llavors també quedarem dividits en dos: els que sempre sospiren per un passat en què només veuen bondats, i els que tenen incorporat en el seu ADN la creença en el progrés. Què se n'hauria fet, de la Greta, la trista, sense les tecnologies que brinda la voraç generació instal·lada al Silicon Valley d'una Califòrnia contaminant?

Crec que hauria estat millor que la Greta, en les seves fixacions, hagués apuntat cap a l'art. Potser la seva cara de tant en tant reflectiria l'esbós d'un somriure giocondià.

Montserrat Nebrera
Opinió Una mascota Montserrat Nebrera
Montserrat Nebrera
opinió Matxucant el 'demos' Montserrat Nebrera