Tornen els dossiers. Alfonso Guerra i els seus dossiers en versió 3.0. O no, en el fons, la versió continua sent la de sempre: fotos compromeses, amistats poc convenients o petits pecats del passat, ningú no passa la prova del cotó fluix. Sigui perquè va fer unes obres a casa i no va pagar l'IVA, sigui perquè aquella beca d'investigació en realitat va ser utilitzada per treure's una oposició, sigui perquè una inspecció fiscal va fer una taca en la seva credibilitat com a honrat contribuent o perquè les seves aficions no són ortodoxes o contradiuen la imatge pública del subjecte en qüestió, en qualsevol individu hi pot haver una màcula susceptible de rendir benefici a qui la conegui.

Que jo recordi, només el periodista Pedro J. Ramírez va ser capaç d'afrontar l'escandalosa divulgació de les seves intimitats, gravades, sigui dit de passada, per persones vinculades al partit polític que ara pretén salvar-nos dels corruptes, i no ens enganyem, potser perquè a la faceta més comercial del subjecte en qüestió li convenia que aquestes coses se sabessin.

En tot cas, en general, la gent que es dedica a la política no vol o tendeix a voler evitar que aquestes coses se sàpiguen, de manera que només els imbècils poden creure que, tenint algun flanc obert en el seu passat, han arribat molt amunt per una cosa diferent que fer el que se'ls mana, sobretot quan veuen que els qui manen es neguen a entrar en política. Només els imbècils obvien que en política només queden els qui obedientment compleixen el paper encomanat. Serà aquesta la raó per la qual ja podem ser atesos pel registrador Rajoy a Santa Pola?

I així arribem al nivell de mediocritat política actual, dominat per personatges de segona que no tenen res a ocultar o que el seu currículum vitae no els permetria saltar de la política a un registre de la propietat. També hi ha un altre tipus de persones, sens dubte, però en general en partits que mai no seran de govern, o la posició dels quals en ells és molt dèbil, perifèrica o fins i tot esperpèntica, de manera que seran ben tractats pels seus adversaris perquè critiquen el partit polític en què s'emparen, però en el qual mai no arribaran a tenir la menor possibilitat de gestionar-lo.

En qualsevol individu hi pot haver una màcula susceptible de rendir benefici a qui la conegui

Els dossiers han tornat a aparèixer. De fet, mai no van marxar; els fan els Estats, els fan els partits i els fan aquells que a l'ombra decideixen quin titella posar al guinyol en cada moment concret. Així que, fabricades o caçades al vol, les situacions que la persona protagonista d'un dossier no vol que vegin la llum són una de les claus del poder real. Mentre es mogui en el límit de la conveniència, ni tan sols els adversaris no llançaran a la paperera unes fotografies o fotocòpies de documents, perquè la mà innocent d'un "periodista d'investigació" les posi en titulars en el moment adequat, de vegades per esquarterar a l'esmentat, de vegades senzillament per distreure l'atenció del gos que mirant el dit va perdre per sempre la possibilitat de conquerir la lluna.

A aquesta trista condició de la democràcia podríem afegir el ridícul del gastat recurs dels partits polítics a una democràcia interna mai no contrastada i el fet incontestable que els seus integrants són quatre gats que, units en una associació privada i amb el peu basat en un sol article de la Constitució, passen a ser el públic per l'art d'instal·lar-se en mecanismes de l'Estat, amb més poder com menys se'ls vegi tallar cintes.

Però això no té importància, al cap i a la fi, algú s'ha de dedicar a la cada vegada més ingrata tasca d'aparençar el poder. Molts altres elements deformen una democràcia que sempre va ser incopsable fins al punt de ser impossible reconèixer-se en ella: els perfils que proporciona el big data als qui puguin pagar-los per saber què dir sobre un tema o un altre, canviant de criteri segons com bufi el vent; l'allau de fake news que, originades en països a la vora de l'esclavitud, bombardegen la nostra escassa cultura fins al punt que són tingudes com a veritats fins i tot pels rotatius que diuen ser sòlids; l'esclavitud de l'opinió pública a les xarxes socials i als canals privats d'opinió, que donarien la victòria al partit polític al que públicament donés suport, per exemple, el Rubius. En aquest context, com no dir que el dossier que estigui darrere de la renúncia de Núñez Feijóo a lluitar pel lideratge del PP és un mètode del passat? Sigui veritat que existeix tal dossier o que l'especulació sobre aquest sigui una nova manipulació interessada per ocultar la seva voluntat d'esperar a temps millors per al PP, el demos del poder no és, i cada vegada ho serà menys, el poble.

José Antich
Editorial Feijóo i la por en política José Antich
Esther Palomera
Opinió És la guerra! Esther Palomera