Les declaracions de Quim Arrufat dilluns passat a El Matí de Catalunya Ràdio han suposat un nou capítol en l'abandonament de les ambigüitats per part de la classe política independentista: el procés té un enemic fort en l'aparell de l'Estat que, com és obvi, posarà tot l'afany per aconseguir mantenir la unitat territorial, i per tant ja tot s'hi val, inclosa la infracció de la legalitat (en els dos bàndols, podríem afegir). La qual cosa, sigui dit de passada, no és notícia, si tenim en compte que ja fa temps que es va voler distingir la legalitat espanyola i la catalana, afirmant que, si es contradeien, només per aquesta se sentirien obligats.

Arrufat, tanmateix, ha anat un pas més enllà respecte del que va afirmar i després va negar Santiago Vidal, aquestes asseveracions de fa algun temps que han arribat a la gran audiència aquests dies i que han generat tanta polèmica al llarg de la setmana: si aquest parlava de forma genèrica d'una obtenció il·legal de les dades censals (fantasia de legalitat d'altra banda absurda, ja que les nostres dades volen pel ciberespai amb impunitat gairebé total dels que les utilitzen), Arrufat ha parlat de la necessitat d'implicar el funcionariat en la consecució dels objectius. Les seves paraules han estat exactament: "Tenim un conseller d'Interior que no ha fet la feina que havia de fer per tal d'alinear la policia amb el procés independentista".

No sé si fa falta una exegesi d'aquestes paraules, però per si de cas la faré. Per descomptat hi cap i és legítima la crítica que des d'un partit polític l'objectiu del qual és la independència pugui fer-se de qui, ubicat en un altre partit amb el mateix anhel d'independència per a Catalunya, es comporti de forma incoherent o inconseqüent amb l'esmentat objectiu. És probable, tanmateix, que no tothom tingui a Junts pel Sí la mateixa pressa per l'arribada de l'Estat propi, potser fins i tot per sospitar que algunes de les companyies en el viatge els són poc properes ideològicament parlant, fins al punt de provocar-los dubtes sobre la idoneïtat d'un Estat independent com a gran solució, si la solució l'ha de portar l'anticapitalisme. Es tracta d'aquell independentisme pragmàtic que creu que en la Catalunya Estat les seves penes econòmiques es veurien alleugerides i que no se sentirien còmodes amb els qui creuen que Junts pel Sí són la crueltat neoliberal personificada.

La qüestió central no és que per la independència pretenguin desobeir les lleis, sinó l'intent que els altres també ho facin sota el comandament dels seus superiors

Però la qüestió central no és que per la independència pretenguin desobeir les lleis, sinó l'intent que els altres també ho facin sota el comandament i condicionament dels seus superiors. El conseller pot ser criticat per no ser prou independentista? No ho sé. Però el que sí que sé és que no serà millor, sinó sens dubte pitjor, pel fet que condicioni la policia perquè "s'alineï amb el procés". Fer una cosa així significa demanar-los que es decantin; que decideixin quina legislació obeiran en el cas que arribi el moment del conflicte, i que fins i tot s'enfrontin entre ells a aquest efecte, generant a més una espècie de classificació de bons i dolents (amb doble prisma, segons qui ho miri) que no pot tenir cap final raonable. I en última instància, es pot confiar en una policia alineada, no pas amb els objectius que li estan constitucionalment i estatutàriament marcats (la protecció dels drets fonamentals i de la seguretat ciutadana), sinó amb els d'una opció ideològica? L'esmentada exigència verbalitzada per Arrufat sobre la figura del conseller però estesa sobre la policia de la qual és responsable governamental es contradiu palmàriament amb la reclamació que van fer fa poc els cossos policials (tots ells en el seu conjunt) apel·lant a la responsabilitat de la classe política perquè no se'ls instrumentalitzi a raó d'una o altra finalitat que es persegueixi; perquè si totes elles són legítimes des del punt de vista del pluralisme polític, totes elles tenen un límit clar en la regla del joc definida per l'Estat de Dret. Aquest Estat de Dret que, català, espanyol o bantu, a ningú que ja l'ha gaudit li agradaria perdre'l, excepte els que creuen que ho millora la dictadura del proletariat com a avantsala d'una societat sense classes.