Ha arribat un altre cop la foscor. L'ha generat l'excés de llum, com gairebé sempre. Vam creure que ho sabíem o tot, que teníem dret a tot i també dret a continuar queixant-nos per tot el que no fos exactament del nostre gust. Vam destruir la idea de veritat a força de dir que tot depèn (com en la cançó) de l'enfocament, i vam substituir el necessari judici entre el bé i el mal, mitigat amb dosis de misericòrdia envers els nostres fracassos, per un relativisme altiu i per l'aniquilació del concepte de justícia a força d'aplicar-lo a cada una de les nostres infantils frustracions, entre les quals no és menor l'obstinada veritat que no, no som iguals, som gloriosament diferents.

Vam dir que la llibertat no existeix quan serveix per fonamentar els èxits dels nostres veïns, però que és il·limitada quan es tracta que l'Estat pagui el cost de la nostra tossuderia de portar-la més enllà del que és útil o raonable. I ara, amb tot aquest bunyol, quan no hi ha més diners per pagar la festa, continuem dient que la culpa ha estat de les "polítiques neoliberals", nom en el qual ocultem el pecat de l'avarícia de persones concretes o de les institucions que han gestionat, mentre plana sobre els nostres caps una ombra (sinistra?) que diu que és la solució.

Potser veient com de forma ingent es voten opcions que en un altre temps ja es va veure que conduïen a la foscor som capaços de reconèixer que la majoria no sempre té raó

No serem capaços de reconèixer, perquè ens dol reconèixer el nostre fracàs, que és en part culpa nostra l'existència i creixement de partits o líders que en un altre temps es van dir salvapàtries. Tampoc no reconeixerem que la democràcia val també quan les majories no coincideixen amb els nostres pensaments, aquest forat negre pel qual es cola la fal·libilitat d'un sistema que hem acordat que és el menys dolent dels que poden ser. Potser veient com de forma ingent es voten opcions que en un altre temps ja es va veure que conduïen a la foscor som capaços de reconèixer que la majoria no sempre té raó, per després aplicar-ho a qualsevol altra circumstància en què ens omplim la boca amb la paraula democràcia, quan el que volem dir és senzillament caprici majoritari. Al cap i a la fi és difícil decidir en llibertat sense estar proveïts d'informació veraç, i això, en aquests temps de gestió empresarial de fakes i/o d'interessos concrets per una opció política, sembla ja (potser sempre ho ha estat) una empresa impossible.

Es podrà dir, ja s'està dient, qualsevol cosa sobre Vox, però no que no parli clar quan tots els partits antagonistes i alguns que suposadament ballen en el seu espectre fan jocs malabars amb la paraula per etiquetar-se en les tendències de moda: l'esquerra, la singularitat, la superioritat moral i un erroni sentit de la relació entre esforç, responsabilitat i recompensa que ha acabat parint fills malcriats, incapaços de veure com està el món que ens envolta o el privilegi de tenir l'enorme sort d'haver nascut aquí i no allà, i com som capaços de dilapidar amb frivolitat els esforços de generacions per arribar a pactar no tornar a odiar, ni a fer la guerra.

Còpies clòniques i deformes d'una social democràcia que, aplicada a tot i a tots sense distinció de mèrit, ens ha conduït al no-res, al caos, a això. Ha d'arribar el caos abans que la solució? Vox ha omplert Vistalegre; donem-nos per advertits.

Miquel Puig
Opinió Això no va de desobediència Miquel Puig
Tian Riba
Opinió 'Cavalleria rusticana' Tian Riba