La primavera de l'any 2007, algunes de les persones que llavors ens trobàvem en l'òrbita del PP, i en vista de la manera en què s'estava enquistant en la política catalana el tema de la reforma de l'Estatut, vam considerar necessari crear una Alternativa de Govern per a Catalunya. La idea i el moviment van acabar convertits en un partit polític que, amb el mateix nom i després que jo abandonés el meu escó al Parlament, es va presentar a les eleccions autonòmiques del 2010, obtenint poc més de 2.000 vots; com recordava algun enemic mediàtic fent flac favor a la seva aguda intel·ligència, menys que Carmen de Mairena i la seva proposta de "follódromo". A més de les mancances dels qui l'integràvem, i que les nostres propostes eren menys divertides que la de Mairena, crec que també és de justícia dir que arribàvem massa aviat i que ho vam fer sense suport econòmic (no vam ser capaços de convèncer els eventuals mecenes que valia la pena intentar evitar reaccions com la que a més d'un ha obligat a enviar les seves seus més enllà de l'Ebre). En l'horitzó només començava a entreveure's el clima de barricada en què ha acabat convertida la política catalana i per, contaminació necessària, l'espanyola, doncs en aquella legislatura Ciutadans va estar en risc de desaparèixer després del seu matrimoni fallit amb aquell fosc i estrany partit ultra conservador anomenat Libertas. Avui, en canvi, són el partit més votat en les eleccions catalanes convocades mitjançant el 155, convertint-se, com recordava un diari fa pocs dies, en el vot refugi de dos col·lectius: d'una banda, dels qui, per vasos comunicants des de PP i PSC, creuen que són els qui millor defensen Espanya com a projecte; d'altra, per a desconcertats votants de l'antiga CiU que no s'han integrat ni a l'Units per Avançar diluït en el PSC, ni en la mutant formació que avui no sap quina relació té amb JuntsxCat, senzillament catalanistes que continuen creient que la unió enforteix.

Alternativa de Govern era un projecte de regeneració que per això fugia d'una radicalitat que només serveix per enverinar els extrems. I, de fet, la història recent ens ha donat la raó: a cop de 155 (cop, per cert, que és més imatge que realitat fàctica, en vista del que des dels mitjans de comunicació es pot continuar dient) no es convencerà ni un sol independentista que deixi de ser-ho, i si en aquestes eleccions ha sortit a votar fins i tot qui mai no ho va fer, difícilment amb índexs de participació menys extraordinaris hi haurà una possibilitat real de creixement per a Cs a Catalunya. Ben cert és que davant la baralla tàctica i estratègica dels partits independentistes, la que lliuren soterradament PP i Cs, i fins i tot Cs i PSC, sembla un joc de nens, però les baralles dins de cada bàndol no neguen que els bàndols existeixin i que mentre els bàndols hagin de decidir on va aquest tros d'Espanya, no hi haurà reconciliació, no només entre la part i el tot, sinó, i és el més greu, entre catalans.

Cap dels forats negres que faran col·lapsar el sistema en el seu conjunt d'aquí no gaire no s'afronten en els programes electorals de manera seriosa

Alguns partits polítics queden una mica o molt fora d'aquesta guerra de bàndols, però estan tots a l'esquerra ideològica. Alternativa de Govern, en un programa potser massa complex per a la comunicació, proposava una nova manera de fer política des del sentit comú ideològic (el pensament liberal conservador) i des de l'honestedat de l'acció en un moment en què la descomposició de CiU es començava a intuir. "Charca ponzoñosa" va ser el qualificatiu amb el qual vam descriure llavors la manera de fer en la política catalana. I pel que s'ha vist, no només no ens vam equivocar en el diagnòstic, sinó que els deures en aquest espai ideològic han quedat per fer fins avui per una raó més que evident: una única qüestió ho ha ocupat tot i no hi ha partit polític amb protagonisme que no s'hagi vist obligat a entrar de cap en ella. Utilitzant, també els que el neguen, les seves mateixes armes, com s'ha vist en el patrocini descarat d'invents com Tabàrnia i altres fórmules menys còmiques.

Als marges del curs s'han quedat les necessàries millores del sistema educatiu (substituïdes per la picabaralla sobre la llengua d'ensenyament) o la reformulació de l'estat del benestar (pensions incloses) o el sentit de la funció pública en el segle XXI, o una manera d'articular amb justícia la mobilitat de les persones com a dret d'última generació, o l'accés a les noves tecnologies que garanteixi la igualtat d'oportunitats i que elimini professions que ja només tenen sentit per mantenir la pau social. Per descomptat, també s'ha obviat la necessitat d'eliminar de soca-rel les subvencions i la justa reconsideració de la solidaritat entre territoris, dins d'Espanya, però també dins de Catalunya i fins i tot entre classes socials. Cap d'aquests forats negres que faran col·lapsar el sistema en el seu conjunt d'aquí no gaire no s'afronten en els programes electorals de manera seriosa, atents només els partits a no deixar escapar un vot, a risc de diluir la pròpia identitat, canviant les propostes de forma indecent sense recordar que en el present l'hemeroteca és sempre present.

En aquest paisatge, la necessitat de rearticular l'espai liberal conservador, tant l'independentista com el que no ho és, es torna urgent, ni que sigui pel necessari contrapunt a l'onada d'esquerra que sota una reconvertida i possibilista ERC, ens cau al damunt ara que crida a l'entesa a comuns i socialistes. I, a diferència del que llavors em semblava possible, vista la manera en què es comporten els partits estatals, dient aquí el que neguen allà, potser l'estructura i la història d'Espanya facin més convenient proposar l'alternativa a Catalunya només des de Catalunya. Perquè aquest catalanisme del segle XXI funcioni i serveixi, ha de ser capaç de lluitar per Catalunya sense risc d'haver d'improvisar un discurs per a Galícia o Andalusia, com els passa a tots els partits que a Catalunya no s'han saltat la Constitució i l'Estatut i acaben sent vistos per l'independentisme com a enemics sobre els quals donar suport al seu propi creixement. Es tracta, doncs, de seguir en el tot sobre la reivindicació del dret a ser part. Així va funcionar Espanya, així pot tornar a funcionar.