Quanta gent conec que afirma que no pot viure sense alguna cosa? Jo mateixa em vaig apuntar un dia a aquella expressió atribuïda a Obama: "No sense la meva BlackBerry". L'esclavitud a les coses ha estat voluntària: perruqueria o tabac, còmics o copes, la samarreta de moda o aquest nou model de telèfon o gadget comptador de batecs, cadascú és esclau d'alguna cosa més cara o més barata segons el segment social al qual pertany, encara que hi ha qui fins i tot s'entossudeix a poder anar-se'n de vacances o jugar al bingo, préstec mitjançant, com si fos un personatge de les pel·lícules de Ken Loach.

Va passar el temps per sobre de mi, per demostrar-me, entre altres coses, que òbviament podria viure sense la Black. Va ser en aquell moment en què WhatsApp, que vol dominar-ho tot sota l'aparença de servei altruista, va dir als de Black que el seu sistema operatiu, tan blindat i segur, no seria compatible amb l'aplicació de missatgeria que ja utilitzen mil milions de persones al món. Serem, per descomptat, capaços de pagar-la quan el propietari de l'aplicació desitgi, fent-lo més milionari (esclau dels diners) que avui, i BlackBerry va haver d'acceptar incorporar-se al vulnerable sistema operatiu Android per poder tornar a vendre alguna cosa al mercat dominat per WhatsApp. D'aquesta manera passem a l'esclavitud dels serveis. Donar-se de baixa de la companyia de telèfon és tasca inútil, si no és perquè truquen des d'aquella altra a la qual hem migrat la nostra desesperació. Com prèviament som esclaus del mòbil, i aquest no és res sense dades, saltem d'una companyia a l'altra pensant que algun operador farà el miracle que funcionin les coses com van prometre en la seva publicitat.

Hem de preguntar-nos per què tantes persones viuen sotmeses cegament al criteri del cap del seu partit o com sigui que ara se li digui a aquest tipus de secta opaca que aconsegueix col·locar el líder en les nostres institucions

Adaptats (addictes) a l'esclavitud dels serveis, de sobte un dia alguna cosa falla, i comencem amb el laberint kafkià de parlar amb un robot, que ens va fent marcar dígits per després passar-nos amb un operador que tornarà a preguntar-nos les mateixes coses. Aquests operadors solen viure també la seva pròpia esclavitud, a la qual nosaltres els sotmetem per deslliurar-nos de les demandes d'un altre robot, que ens interroga sobre la qualitat del servei (!) i al qual hem de dir que tot ha estat de 10, per evitar el risc que el subjecte sigui acomiadat. I en general, així ho fem, perquè no hi ha culpa en el fet que la trucada, els dígits, el robot i el mateix operador no hagin resolt el conflicte.

En última instància, i amb aquest terreny adobat, es construeix l'esclavitud de les persones. Ara que està tan de moda equiparar maltractament físic i maltractament psicològic, caldrà preguntar-se per què tantes persones viuen sotmeses cegament al criteri del cap del seu partit, moviment, o com sigui que ara se li digui a aquest tipus de secta opaca que aconsegueix col·locar el líder en les nostres institucions. El que el líder digui va a missa encara que el que digui sigui una solemne ximpleria dedicada exclusivament a revoltar el grup de davant, per cert, al seu torn, esclau de l'altre líder, adversari de torn.

Esclaus feliços en un estrany món on la major part dels lectors de la història més recent de maltractament per excel·lència, Cinquanta ombres de Grey, són dones. I legió.

Montserrat Nebrera
Opinió Una mirada compassiva Montserrat Nebrera
Esther Palomera
Opinió Han tornat Esther Palomera