L’objectiu de Manuel Valls era que l’alcalde de Barcelona no fos independentista i ho va aconseguir. Per això té un punt de vergonyós que des de Catalunya ens entestem a posar el dit a la nafra del seu fracàs a les legislatives franceses: per estalviar-nos d’admetre-li les seves legítimes victòries. Valls és un exemple més de com els catalans fem servir les derrotes alienes per guarir-nos les ferides de les nostres pròpies derrotes i de com fem servir l’humor per posar distància entre allò en què considerem que Espanya fa el ridícul i el fet que seguim incapaços d’alliberar-nos-en, convertint-nos en doblement ridículs. Som la mena de gent que omple Twitter de mems de l’estat ocupant perquè, des del pedestal de la nostra superioritat moral, ens neguem a entendre que les seves vergonyes són també les nostres.

Cada vegada que creiem que els ridículs espanyols ens legitimen o ens converteixen en vencedors, fugim de la responsabilitat col·lectiva d’alliberar-nos

Valls ha fracassat a França, però Barcelona no té un alcalde independentista. Ada Colau va marxar de Twitter amb la cua entre cames, però torna a presentar-se i, amb una mica de sort, cauran quatre anyets més de comuns al govern de la ciutat. Ciutadans té sis diputats al Parlament, però amb aquests sis n’ha tingut prou per forçar Junts i ERC a pactar amb el PSC i els comuns el final de la immersió lingüística formal amb l’excusa que “curricular no vol dir vehicular”. La interlocutòria del TSJC on s’ordena aplicar el 25% de castellà a les aules està plena de faltes ortogràfiques, però les hores de català al teu fill, que consumeix youtubers en castellà, ja les hi han retallat. A l’exèrcit espanyol se li estampen els soldats paracaigudistes als fanals, però tenen un exèrcit amb soldats paracaigudistes. “¿Y la europea?”: ens va fer tanta gràcia el ridícul de Rajoy, però Europa ho ha permès tot. Som negacionistes dels fiascos perquè carreguem un pes històric que ens deixa l’ego rebregat i recobrim cada desfeta amb una pel·lícula d’enginy i ironia per protegir-nos d’aquelles veritats que encara ens el rebreguen més.

Aquesta actitud de cunyat graciós és arrel i conseqüència d’un món imaginari on allò que està bé venç allò que té la força per vèncer, on tenir la raó és més important que entendre com funciona el poder, i on ser incapaç d’aconseguir res que t’acosti als teus objectius queda redimit per les incapacitats de qui te’ls nega. És la mentida perfecta per no haver de fer allò que dius voler fer perquè en aquest món inventat tot acaba caient pel seu propi pes i ser pacient és més útil que ser audaç, encara que estiguis en caiguda lliure mentre practiques la paciència. És l’estratègia de qui defuig la realitat perquè s'estima més vendre que la política i les nacions funcionen amb els astres, com l’horòscop, però en el fons només simula cuirassar-se amb els escuts com una legió romana perquè deixar-se tocar visiblement el nervi de l’amor propi un altre cop l’abocaria a una confrontació de la qual no vol pagar el preu. El problema d’aquest autoengany és que no protegeix del sediment psicològic i espiritual que suposa acumular fracassos, només priva de la base necessària per atrevir-se a llegir els fets estant disposat a assumir-ne les conseqüències. Cada vegada que creiem que els ridículs espanyols ens legitimen o ens converteixen en vencedors, fugim de la responsabilitat col·lectiva d’alliberar-nos, perquè pensem que la raó ho farà autònomament i hi fiem les nostres desfetes. Manuel Valls ha perdut les eleccions legislatives franceses i Barcelona té una alcaldessa espanyola.