Cada cap de setmana torno a la Garriga per veure els meus amics i la meva família. Retornar al bressol és la meva manera d’obligar-me a tocar de peus a terra, perquè em parla d'allò que és essencialment important i d’allò que em queda quan no soc la Montserrat Dameson que escriu a El Nacional, quan no rebo el hate de Twitter, quan soc jo de veritat perquè no pretenc ser cap altra cosa. A la Garriga, el meu cap deixa de ser una llauna buida on hi ressonen mil veus i torna a ser una llauna on hi repica una pedreta en solitari. Cloc, cloc, cloc. Aquest estat de lucidesa, el més semblant a fer el cafè després d’una migdiada èpica, és l’estat en què penso millor. És un estat en què l’“has vist l’entrevista d’aquest”, l’“has llegit l’article d’aquella”, el “t’has fixat en què aquest ara escriu pitjor” o el “per seguir escrivint has d’estar més oberta al patiment”, no poden tocar-me. Ni a mi, ni als meus. Tota aquesta Catalunya, la Catalunya del soroll, és coberta amb una sordina i posada al bany maria fins dilluns que ve.
Sense saber d'on vinc no podria lluitar per imaginar on anem, perquè sense la meva experiència individual no n’entendria allò comú ni el valor que té
Com qui apaga la ràdio per aparcar millor, en silenci es veu tot més clar. La noció de país s’eixampla, les paraules tornen a tenir el significat que els vull donar perquè qui les rep escull les seves amb una pauta semblant, els referents tornen a ser concrets i únics i el bosc del Malhivern, el Passeig o el santuari de Puiggraciós són el meu Eixample. Quan soc al poble, la meva matèria grisa fa una hiperreducció involuntària de la idea de país i tot el que és particular dota de significat allò que és gran. En silenci altre cop, puc sentir el meu amic Carles parlant de la vessant patrimonial del Corpus a la Garriga, puc veure els meus companys d'infantesa organitzant-se per pujar a la Patum, puc llegir sota el porxo el llibre d'en Melcior Comes, puc acompanyar la meva mare a comprar mató al mercat. Sense el silenci no podria entendre el soroll perquè no n’entendria l'origen. En tot aquest soroll, cadascú defensa la seva noció de país perquè hi vol projectar la seva idea més íntima. La nació comença i acaba en la intimitat, perquè el que ens lliga col·lectivament no és més que una extensió de tot allò que individualment ens fa sentir d'on som, començant per la llengua i acabant per les nespres que vas collir diumenge passat amb l’avi. O viceversa.
Quan torno a Barcelona tinc la sensació que hi vaig a lliurar una batalla. La contaminació acústica que aquests dies es debat em travessa menys que la confrontació sobre allò que som, allò que volem ser, allò que ja no serem mai més i allò que hem de fer si volem seguir sent. En tot aquest soroll, on jo soc una pedra més dins la llauna, en aquesta batussa de noms i idees que són per a mi les meves estades a la ciutat, sense bressol i sense silenci, ja hauria desertat. No em quedarien motius per parlar, no em quedaria intimitat per defensar i no em quedaria res pel que morir, les úniques coses per les quals val la pena viure. Sense saber d'on vinc, no podria lluitar per imaginar on anem perquè sense la meva experiència individual no n’entendria allò comú ni el valor que té. Torno a la Garriga com qui va a Montserrat a resoldre una crisi espiritual, com qui s’agafa a la mà d’una mare per ser guiat, com qui busca els braços d'un pare per ser embolcallat. Si el soroll m’impedeix escoltar-me, torno a casa per sentir la meva veu.