Dilluns vaig ser a Madrid per primera vegada. Hi vaig anar pensant que hi trobaria alguna cosa que em fes entendre millor el poble espanyol i l’orgull amb què abracen la capitalitat de Madrid. En vaig marxar amb un profund sentiment de vergonya que no naixia de cap sentiment d’inferioritat, ans al contrari. M’esperava —perquè diuen, diuen, diuen— tornar a casa amb alguns sentiments contradictoris, alguna crítica a la bruta i decadent Barcelona d’ara, i el complex nostrat que generen els senyors engominats i fumadors, de traju i corbata, quan tu duus les espardenyes de vetes a la motxilla. Madrid i el poble català s’entenen a través d’una relació de complexos que vaig voler esborrar del mapa per interioritzar la ciutat d’una manera més personal. En fer-ho, vaig incomprendre aquesta autoestima fràgil que els catalans abracem de manera gairebé patriòtica. Si Madrid és allò que ens fereix, som tan tous que no mereixem que deixi de ferir-nos.
A Madrid hi ha el nucli d’un poder polític que ens governa sense representar-nos i això ens fa sentir petits. L’error és fer passar aquesta petitesa política per petitesa espiritual
La manera fàcil d’explicar aquesta relació en què qui hauria de ser admirat admira qui hauria de ser admirador, és reduir-la a les circumstàncies. L’economia, el turisme, és que Colau, és que allà les terrasses, és que l’Hermitage, és que ens passen la mà per la cara. Tot això, que pot ser més o menys cert, és acotar la veritat als fets per amagar el conflicte de fons: durant segles, Barcelona s’ha volgut guanyar la capitalitat material d’un estat que no és el seu perquè la nació catalana no ha estat capaç de dotar la ciutat de la capitalitat política completa. I ara que en allò material hi ha qui considera que Barcelona o ja no és el que era o no és tot allò que podria ser, admirem uns cafès amb llet i quatre gratacels per no atacar les arrels d’allò que ens fa mal de veritat: a Madrid hi ha un Ministeri de Defensa. I un d’Exteriors. I un de Medi Ambient. Hi ha el nucli d’un poder polític que ens governa sense representar-nos i això ens fa sentir petits. L’error és fer passar aquesta petitesa política per petitesa espiritual, per una petitesa que ens porti a admirar tant allò que desitgem per a nosaltres que ens faci oblidar que és la causa de la nostra assimilació. Els hi passa als polítics catalans a Madrid, quan trepitjant un parell de catifes del Congreso i demanant una truita tèbia al Bar Manolo senten que són al pic més alt del poder. En la seva petitesa, s’hi enganxen sense miraments perquè són incapaços d’imaginar un poder propi que els faci sentir així de grans. Difícilment algú renuncia a allò que el fa sentir poderós per lluitar per allò que els seus complexos li impedeixen imaginar, i per això encara som on som.
Ens definim a través dels termes que han volgut que ens defineixin perquè tenir el poder també vol dir poder escollir com es veuen els qui hi estan subjectes
De Madrid en vaig marxar avergonyida perquè vaig comprendre que els nostres problemes d’autoestima nacional ens impedeixen entendre el món tal com és, creen un miratge, i, des del miratge, tot allò que som queda sempre per sota de tot allò que són ells. Ens definim a través dels termes que han volgut que ens defineixin perquè tenir el poder també vol dir poder escollir com es veuen els qui hi estan subjectes. De vegades costa saber si ens veiem mediocres, covards i prosternats perquè ens comparem amb allò que voldríem ser i creiem que podríem ser perquè en algun moment de la història ja ho hem estat, o si ho fem perquè és producte de l’opressió i l’escenari perfecte per a qui l’exerceix per tal que la seguim tolerant. Entre les aspiracions i els complexos hi ha dues maneres d’entendre la catalanitat, però només una té la clau per acabar amb la síndrome Madrid.