Diumenge passat, la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, va afirmar en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Amb més dones a la política, menys guerres. Liderem amb altres valors”. Són unes declaracions que s’assemblen molt a les de Carme Forcadell uns dies abans, que ja va dir que amb més dones al poder hi hauria “menys conflictes”. Inintencionadament o intencionada, repetir aquest mantra no el converteix en veritat. Hi ha dones que van exercir el poder en el seu moment, però, com que no ho van fer amb els valors que el feminisme d’avui considera vàlids per a la dona, queden en una mena de buit ideològic. Que des del feminisme es reivindiquin dones que no eren feministes pot grinyolar. Igualment, que des del feminisme es decideixi deliberadament oblidar unes figures determinades perquè van exercir el poder “com un home” envia un missatge amenaçador: si no exerceixes el poder des de la revolució de les cures, la tendresa i l’empatia, el teu lideratge no serà vàlid. Ja no n’hi ha prou amb ser una dona que trenca un sostre de vidre conscientment, ara l’has de trencar d’una manera concreta: essent un ésser de llum. Si no encaixes en aquest motlle, dona que em llegeixes, seràs acusada de misogínia interioritzada, jutjada i condemnada a la més alta de les penes.
Aquesta figura de dona bondadosa, sorora i tendra tothora, encaixa més amb el que seria la falca moderna dels rols tradicionals que amb la voluntat d’esfilagarsar-los
Negar que els rols de gènere existeixen seria negar la realitat. Encara hi ha moltes feines considerades “d’homes” i “de dones”. En segons quins graus universitaris, les dones gairebé no hi som. Al món del futbol, per exemple, tot just comencem a treure el cap. Al món de la política, moltes vegades se’ns segueixen assignant soft issues, això és, temes que es consideren femenins. Tot això encara passa. Per això no entenc per què una part del feminisme s’entesta que segueixi així. Aquesta figura de dona bondadosa, sorora i tendra tothora, encaixa més amb el que seria la falca moderna dels rols tradicionals que amb la voluntat d’esfilagarsar-los. Les dones d’avui hem de trencar els rols de gènere, però ho hem de fer sense adoptar “actituds masculines”, i en aquesta categorització hi trobem un nou engranatge dels rols que se suposa que volem trencar. És un embolic dels grossos, perquè, partint d’aquestes bases, com a dona, res del que facis acabarà d’estar bé del tot. Si no trenques els rols de gènere, t’abraces a la feminitat d’altres temps que ens condemna a la posició de ciutadanes de segona. Si trenques massa els rols tradicionals, t’abraces a actituds considerades típicament masculines i, per tant, renegues de la teva condició de dona, o de la condició de dona de les altres dones.
L’única manera d’impedir que et treguin una cotilla per posar-te’n una altra és pensar contra la cotilla. Aquest espai d’encaix petitíssim que ens deixen per ser bones feministes a moltes ens asfixia i ens provoca inseguretats, perquè ens fa sentir que hi ha alguna cosa en nosaltres que no acaba d’estar del tot bé, que tenim tara. Pots ser una dona amant del futbol sense que això sigui sinònim de buscar validació masculina i pots ser una dona jove amb instint maternal sense que això sigui sinònim de falta d’ambició. Pots tenir mala llet sense que això sigui sinònim de masculinització o voluntat de ser one of the guys i pots ser tendra i dolça quan calgui sense que sigui sinònim d’haver-ho de ser sempre per la teva condició de dona. Sigues el que vulguis mentre siguis conscient que ni tu ni cap altra dona sou menys que un home. Sincerament, jo em pensava que anava d’això.