“Jo és que no miro Eurovisió”. D’acord, persona que es passa els dissabtes a la nit llegint Schopenhauer. Jo sí que miro Eurovisió i aquest any Espanya hi va dur una olesana a fer el fet. La Chanel va quedar tercera. En fer-ho, volent-ho o sense voler-ho, molts dels qui la resta de l’any no tocarien una bandera espanyola ni amb els guants posats s’hi van sentir més aixoplugats que mai. De vegades l’afany de guanyar alguna cosa pesa més que les conviccions i els principis, però dissabte a Torí hi havia una mica més que això. No era només la set de victòria culpa del desert nacional que, com a catalans, fa que ens amorrem a la primera font que trobem per sadollar-nos. Eren la fal·lera de guanyar i de fer-ho a l’estil Chanel: deixant els vençuts amb ganes que els hi trepitgis una micona la cara. Sense Estat i sense triomfs propis, els catalans tendim a projectar les nostres ànsies d’èxit i oblidem que, fent-nos nostres les conquestes espanyoles, escollim ser encara una mica més conquerits, perquè escollim ser representats.

Els complexos, com els tòpics, sempre amaguen una engruna de veritat. Que els catalans som uns perdedors és una fixació que costa de combatre tenint en compte que, fins i tot un cop rendits, hem estat capaços d’institucionalitzar la plorera i fer-ne mercaderia. Que aquesta veritat ens acorrali prou perquè sigui impossible d’abandonar-la si no és per abraçar l’espanyolitat, no és ni fam de reeixir ni llavor de canvi espiritual: és sentiment d’inferioritat, que és l’últim graó de la interiorització de la submissió. Si a això hi sumem el pes de saber-nos estereotipats com a puritans, avorrits, planyívols, austers i, fet i fotut, la tieta de les nacions ibèriques, el resultat és que el dia que una catalana vestida de torera surt a moure un cuixam preciós a Eurovisió i a brandar-hi la bandera espanyola, volem fer-nos-ho nostre. Però escapçar-nos les tares des de l’espanyolitat no només és voler-nos escapçar les tares, també és voler-nos escapçar les virtuts. És voler omplir la catalanitat d’allò que és espanyol perquè som incapaços d’omplir-ho d’allò que considerem bo sense passar-ho pel filtre de la submissió. És no poder-nos imaginar com a nació si no és emmirallant-nos en qui ens oprimeix.

Ser o no ser espanyol intermitentment és una relació de conveniència on Espanya hi venç dues vegades: en l’objecte que provoca la teva adhesió a la seva victòria i en la teva adhesió a la seva victòria, que no és més que la legitimació indirecta de la teva pertinença al seu Estat.

Per tenir triomfs propis cal treballar per aconseguir-los, ser conscient de les conseqüències del fracàs i estar disposat a assumir-les. En aquesta fraternitat catalana quan Espanya guanya alguna cosa al món hi ha la covardia de qui vol vèncer sense fer la feina de vèncer per ell mateix. Ser o no ser espanyol intermitentment és una relació de conveniència on Espanya hi venç dues vegades: en l’objecte que provoca la teva adhesió a la seva victòria i en la teva adhesió a la seva victòria, que no és més que la legitimació indirecta de la teva pertinença al seu Estat. Si mai el caràcter català deixés de ser el peix que es mossega la cua de les derrotes —som perdedors perquè no guanyem mai i no guanyem mai perquè som perdedors— i fos capaç d’escapçar les seves tares sense escapçar-ne les virtuts, volent i buscant assemblar-se al seu ideal més que assemblar-se a Espanya, potser a Eurovisió hi aniria una catalana de cuixa forta i bons malucs, ensenyant més o menys el cul però brandant una senyera.