Els nostres polítics han estat espiats. Vull pensar que la notícia no va sorprendre a gaire ningú, tenint en compte que el govern espanyol sempre està disposat a pagar el preu que calgui per mantenir la seva unitat territorial. Ens han pegat, ens han empresonat, ens han condemnat a l’exili i, càsum l’olla, també ens han espiat. Les xarxes bulliran d’indignació, els telenotícies n’aniran plens el temps just i, finalment, arribarà el silenci. És el silenci de qui entén que les seves maniobres polítiques el converteixen en còmplice, en víctima i botxí. A còpia d’investidures, de pressupostos i de pactes aquí i allà, els qui han estat espiats no han fet més que blanquejar el seu propi espionatge i sembrar la indiferència entre els qui hauríem de convertir la indignació en alguna cosa més que un gest. El resultat és un projecte polític estrafet per la por que, en el fons, és la descripció més breu i acurada de com els catalans hem entès la noble tasca de l’alliberament nacional els últims tres-cents anys.
Quan et deformes per no rebre, ja estàs rebent. És la diferència entre resistir l’assimilació i negociar-la. Això últim t’obliga a legitimar les renúncies que vol qui d’entrada cobeja que renunciïs a ser, i, per tant, mai creurà que has claudicat prou. Fer política provant de negociar la nostra assimilació no és resultat del procés, és conseqüència directa de ser una nació sense estat en un estat que ha entès la importància que té ser propietari de Catalunya. Els catalans hem estat autèntics negociadors de la supervivència sempre que ha calgut i aquesta vegada hem entregat les nostres renúncies decorades amb un llaç groc, tot intentant traficar alguna dècada més de tranquil·litat.
Negociar l’assimilació sempre té els seus col·laboradors i, mentre episodis com el Catalangate s’encarreguen de fer brollar les gesticulacions més exagerades i les sobreactuacions més indignades, per la porta del darrere renunciem a allò que ens fa ser gairebé sense ni despentinar-nos
La setmana passada s’estrenava a Netflix Los herederos de la tierra, basada en una novel·la d’Ildefonso Falcones. La sèrie, en castellà, passa en una Barcelona medieval on encara no s’hi parlava castellà. Que se’ns invisibilitzi per arribar a més gent o en nom d’un realisme pervertit, d’una mentida, com és el cas, és el nostre pa de cada dia. Que la deformació arribi tan lluny que TV3 posi pasta perquè això sigui així, malauradament, també. Negociar l’assimilació sempre té els seus col·laboradors i, mentre episodis com el Catalangate s’encarreguen de fer brollar les gesticulacions més exagerades i les sobreactuacions més indignades, per la porta del darrere renunciem a allò que ens fa ser gairebé sense ni despentinar-nos. Aviat a Espanya no li caldrà espiar-nos perquè només serem un decorat.
Tota aquesta teatralització l’amanirem amb uns quants llibres més escrits per polítics i noves biografies romes i ermes de les nostres figures, que seran a les paradetes de Sant Jordi de l’any vinent sens falta i ens serviran per “carregar-nos de raons”, com si no fes segles que n’estem, de carregats. “Carregats de raons” i aviat descarregats de nació, de llengua, de cultura —de singularitat, de tot allò que ens fa ser catalans i no una altra cosa. Perquè els costos de no enfrontar-nos a qui, com a mínim, ens espia, no són només que ens tornin a espiar. Són acceptar les condicions que dicten per a la nostra existència i, per tant, són la deformació que convertirà la nostra figura en una altra cada cop més semblant a la seva, assimilada, i menys semblant a aquella en què ens agradaria convertir-nos.