El dia de la revetlla de Sant Joan, el nostre comunista de confiança —si és que tal cosa pot existir—, Joel Díaz, va dedicar “Díaz de fúria”, la seva secció a l’APM?, a perseguir polítics perquè expliquessin què cremarien a la foguera. Escrivint-ho en un paperet que l’entrevistador es quedava, els polítics van aguantar tan bé com van saber la pluja de merda que els queia. Somriures forçats impecables, pell llisquívola per repel·lir qualsevol crítica amb elegància i bon humor, i escut fet d’arguments mastegadets que serveixen una mica per a qualsevol conversa. Cadascú amb les seves variants personalitzades, tots branden aquestes armes amb un únic objectiu: esquivar l’autocrítica. Si més no, esquivar-la públicament. Que l’examen de consciència no és el plat preferit de la política catalana ho sabem prou els independentistes, als qui diàriament se’ns ven un univers on ho hem guanyat tot però encara som espanyols.

Potser per això no és casualitat que les úniques tres persones que s’agafen el joc de Díaz mig seriosament siguin Jéssica Albiach, Salvador Illa i Nacho Martín Blanco. La primera diu que es penedeix del Yess a la Jess —ben fet, Jéssica— i de l’impost als ultraprocessats —ara no t’he entès—. El segon diu que es penedeix de no haver tingut encara una reunió amb la CUP —per a què la vols?— i afegeix “si he pogut ofendre algú, ho retiro” —ara tampoc t’he entès—. Finalment, l’únic que no tornarà al Parlament la propera legislatura —almenys no amb Ciutadans— explica que al seu partit podrien haver estat més positius. Són autocrítiques insignificants o genèriques, cosa que fa que no s’acabin de poder agafar ben bé per enlloc, però són autocrítiques.

Mentre surti a compte traginar amb el missatge que des de l’independentisme no hi ha hagut errors i, per tant, que hem guanyat, els falsos sants seguiran als altars

A casa, en canvi, hi tenim una genteta que és incapaç de fer això ni que sigui per quedar un xic bé amb el noi de l’APM? La bancada indepe es dedica a assenyalar-se entre ells o assenyalar a Espanya per negar-se a jugar als paperets de Díaz sense dir-ho del tot: quedar bé amb el noi dels encàrrecs, quedar bé amb ells mateixos, quedar bé amb el partit. En definitiva, fer aquest posat artificiós de sant polític que tot ho fa com cal, tot ho fa incansablement, tot ho fa amb bona intenció i tot ho fa per la causa. La voluntat de vendre que encapçales un projecte polític sense màcula per evitar el filtre de la fiscalització. Aquesta és la por que té Eulàlia Reguant quan vol fer passar per autocrítica “investir un president que fa polítiques sociovergents”. La por de Laura Borràs quan escriu “assumir que el mandat de l’1 d’octubre és vigent i l’hem de defensar, som el 52%”. La por del president Aragonès quan escriu “incompliments inversions de l’Estat”. Oriol Junqueras directament se’n riu de la dinàmica i escriu “no fer més programes com aquest” com a penediment. Gràcies, Oriol. Ara ja pots anar a berenar melindros amb en Jordi Wild. O amb en Mario Vaquerizo.

Les comparacions entre el catolicisme i l’independentisme es fan des que tinc consciència política. Parem l’altra galta, posem la bondat per sobre la utilitat —la bondat és d’allò més útil si se sap diferenciar de la ingenuïtat—, creiem que tenir raó és garantia de justícia, pensem que guanyarem perquè ens hem portat bé, semblem avesats a la penitència. Tot això són branques de l’única cosa que en el fons preocupa de veritat els nostres líders: semblar bones persones. Aquesta santedat de cartró pedra és un gran engany, perquè la santedat és molt a prop de l’examen de consciència i molt lluny de les aparences. Molt a prop del propòsit d’esmena, del reconeixement dels pecats, de la confessió. Molt lluny de teixir un relat que et converteixi en un ésser de llum inatacable. La bondat i la santedat van de dins a fora i gairebé sempre es lliguen a la generositat, a la fidelitat, al sentit de la responsabilitat i, sobretot, a l’honestedat de tornar a començar quan no has estat a l’altura. El que fan els polítics independentistes té molt a veure amb la carota i amb el pedestal de la superioritat moral des d'on fer uns escarafalls que en política —i, en general, a la vida— no serveixen de res. Té molt a veure amb vendre un producte sentimental que als electors els sigui fàcil de comprar sense haver-lo de pensar: els bons som nosaltres i som bons en tot, tothora.

Mentre surti electoralment a compte traginar amb el missatge que des de l’independentisme no hi ha hagut errors i, per tant, hem guanyat, les carotes seguiran ben fermades i els falsos sants seguiran als altars. Sempre que escric m’agafa la paüra de pensar que teoritzo per sobre del que és sa i del que és coherent amb els fets. Si els fets que avui he fet servir per a teoritzar no us convencen, agafeu els últims cinc anys de política catalana i expliqueu-me on us porten. A mi m'han portat fins aquí.