El cobardones de María Dolores de Cospedal em va fer pensar en la sensació que es té quan un germà a qui s’insulta diàriament és insultat per una altra persona. Provant de no caure en el parany d’explicar per què no som cobardones fent servir mentides de derrotat com “els cobardones que van posar en evidència l’Estat” o “els cobardones que ho tornaran a fer”, vaig examinar quina era la part d’aquell cobardones que em provocava una fiblada a l’estómac. Hi ha un cert sentiment d’injustícia perquè, com en qualsevol generalització, es fa passar la part pel tot, però aquesta és la feina dels tòpics i és just deixar-los treballar. Hi ha l’eròtica del poder de qui gaudeix humiliant el vençut i també hi ha les ganes de reafirmar-se com a vencedor. Tot això només t’afecta si formes part del col·lectiu de gent que es va comprar el llibre de Francesc-Marc Álvaro, Per què hem guanyat, se’l va llegir i se’l va creure. És a dir, només t’afecta si has renunciat a ser crític amb la reculada i encara penses que en aquest país queda algú amb una engruna de poder polític treballant per la independència. En canvi, si has patit el desengany que ha suposat viure cada renúncia política com un sabotatge moral, la fiblada a l’estómac s’explica pel flagell de la veritat sobre la frustració i la impotència enquistades.
L'adjectiu 'cobardón' fereix perquè en l’exercici d’aquesta covardia hi ha la complicitat de part del moviment independentista com a ingredient necessari, i això transforma una generalització maliciosa en una certesa descoratjadora
De cobardones n’hi ha. Són cobardones els qui viuen amb el terror d’esdevenir una reserva índia, però apedacen la nació amb decrets que fins i tot el PSC ha omplert com ha volgut. Són cobardones els qui han tornat al debat sobre l’execució de la inversió de l’Estat a Catalunya sense despentinar-se. Són cobardones els qui s’arrapen a qualsevol fruit —si és que n’hi ha— de les negociacions a Madrid per justificar ser la crossa del govern d’Espanya. Són cobardones els vampirs de la retòrica que, havent-li xuclat tota la sang, no han pogut combatre “la gestió del mentrestant”, perquè en el fons no tenien cap projecte diferent. Són cobardones, en definitiva, els qui han renunciat a fer res fins al final, perquè posant els problemes del país al centre, fent-hi piruetes i amputant-ne el conflicte nacional que els impregna tots, han pogut seguir fent el paper de polítics independentistes. L’adjectiu fereix perquè en l’exercici d’aquesta covardia hi ha la complicitat de part del moviment independentista com a ingredient necessari, i això transforma una generalització maliciosa en una certesa descoratjadora.
Quan la urgència de la desaparició sigui prou forta per esberlar la covardia i fer evident que, en la nostra posició, eludir els sacrificis no és una opció, aquests sacrificis ja no serviran de res. Si ens relacionem amb el nostre projecte polític des del trauma de la derrota, l’opció més sensata i econòmica políticament serà seguir treballant incansablement pel no-res fins que el temps, l’univers o una bruixa fetillera ens atorguin màgicament una altra oportunitat. Però no tenim temps, i fiar la supervivència del país a un hipotètic canvi espiritual propulsat pel rellotge és una il·lusió capritxosa, una qüestió de fe. La urgència és ara, i a María Dolores de Cospedal li interessa tenir-nos lligats als traumes perquè sap que la millor manera de paralitzar-nos és convertir-nos en els nostres propis estereotips. Un cobardón deixa de ser-ho quan les úniques alternatives que li queden són ser valent o morir, i com que la nostra és una mort lenta, hi ha qui encara pensa que ens queda un mentrestant per gestionar, una alternativa al coratge que no existeix. Per cada mentrestant, som més febles i per cada pirueta, en som menys, i si esperem que el temps esberli les nostres pors, el país se’ns escaparà entre els dits com la sorra de platja.