El president Aragonès ja no sap què fer per cridar l’atenció. Aquestes setmanes de precampanya han estat una desfilada d’estirabots per a ocupar titulars, per no passar desapercebut. Confon la discreció —un gran do, com bé sap Salvador Illa— amb la irrellevància, i ha decidit revestir-se d’un to més agressiu, fins i tot més trapella, per treure’s de sobre l’ombra d’home gris. Desenganyem-nos, “trolejar el PP sempre ve de gust” és una sentència digna del nano acabat de sortir de l’Acampada Jove que es pensa que canviarà el món amb una Xibeca a la mà. És un to curiós perquè, fins ara, ERC s’ha encarregat de salvar la manca de carisma d’Aragonès revestint-lo d’institucionalitat. Conjuminar un discurs de precampanya punyent per guanyar rellevància amb l’avantatge de fer-ho des de la presidència pot sortir per la culata: en comptes de potenciar-se, les dues intencions poden cancel·lar-se.
Bombardejar l’opinió pública amb propostes de referèndum pactat o d'un debat a Puigdemont i Illa, serveix per marcar una agenda política que no es basi en la fiscalització del seu govern
Aragonès vol fer tots els papers de l’auca perquè, en el fons, no sap quin és el seu paper. Vol fer valdre la bandera institucional perquè és conscient que això el diferencia dels altres candidats. Alhora, però, entén el risc que comporta no ser “res més que el president” quan s’acosten eleccions, això és, ser la persona a qui se li poden penjar les llufes. Bombardejar l’opinió pública amb propostes al voltant d’un referèndum pactat, per exemple, o d'un debat a tres al president Puigdemont i al candidat Illa, serveix per marcar una agenda política de precampanya que no es basi en la fiscalització del seu govern. Qualsevol debat aparentment nou li serveix per a emmascarar les mancances de la seva legislatura. El president Aragonès s’ha abocat a aquesta estratègia perquè pensa que matarà d’un sol tret els dos pardals que el punxen: posar-se al centre de l’agenda —aconseguir que una majoria notable de catalans el consideri un candidat seriós—, i esborrar la sensació general que no ha estat capaç de resoldre cap dels grans problemes que enfronta el país.
El president Aragonès i el seu partit saben bé que han hagut de recórrer a un vell truc convergent per destacar: l’èpica
Deixant de banda el debat sobre com de moralment acceptable —i legal— és valdre’s de la Generalitat de Catalunya com a crossa electoral, la veritat és que, fins ara, els paquets polítics sorgits d’aquest tripijoc tampoc no han reeixit a fer orbitar la precampanya al seu voltant. El president Aragonès i el seu partit saben bé que han hagut de recórrer a un vell truc convergent per destacar: l’èpica. “El govern espanyol deia que no a l’amnistia, i avui és una realitat. Ara diuen que no al referèndum, però a ERC el farem possible. Impossible no surt al nostre diccionari”, bramava el president. O, com va dir Rosa Peral, “l’impossible només és una mica més difícil”. El problema d’acudir a aquesta mena de cantarelles és que només fan de paper d’embolicar, però el regal és el mateix que ofereix el procés fa dotze anys: recorreguts que neixen morts perquè depenen de la voluntat política dels espanyols. Semblen ordits expressament per encarregar-li informes a Joan Ridao i tenir-lo una mica entretingut. Tant el fons —apostar per vies mortes— com la forma —fer servir un discurs moderadament independentista només quan s’acosten eleccions—, tenen per conseqüència el desgast de la idea d’independència com a possibilitat real al cap dels catalans, si és que encara es pot desgastar més.
Sense res per reivindicar com a victòria política i molta merda per amagar, torna al discurs sobre el conflicte nacional, passant-hi de puntetes, perquè els votants no s’oblidin que és dels seus
El president Aragonès persegueix la rellevància en precampanya perquè no ha aconseguit guanyar-se-la des del Govern. Tot plegat fa olor de pressa, de desesper i d’un complex d’inferioritat amb els convergents que sempre ha menat ERC a prendre decisions des del ressentiment. Aragonès s’ha passat els últims tres anys volent-se guanyar la medalla de bon gestor, de polític que treballa pel país sense fer gaires escarafalls i d’home del “mentrestant”. S’ha enclaustrat en la gestió de les engrunes autonòmiques i no se n’ha sortit. Ara que no té res per reivindicar com a victòria política i sí que té molta merda per amagar sota la catifa, torna al discurs sobre el conflicte nacional, passant-hi de puntetes, perquè els votants no s’oblidin que és un dels seus. Un dels nostres, vaja. El president Aragonès es vendria l’ànima per una cort que el venerés com Puigdemont a Elna, per ser notícia com ho és ell quan surt a passejar la pompa. Voler cridar l’atenció sense cap altre propòsit que la notorietat sempre ha estat el camí més ràpid cap al ridícul.