Viure a la vora d'esta preciosa i petita mar no fa que, per ciència infusa, allò que menges siga automàticament dieta mediterrània. Tampoc te fa ser esportista de facto lo fet d'anar equipat de dalt a baix amb roba del Decathlon. Igualment, visitar zones campestres i parcs naturals en època de vacances no et fa ser pagès de cop, ni et convertix en un expert en la terra, ni et dona dret a xafar aquell espai com si no tingués vida pròpia sense tu. Cal una mirada neta i, sobretot, respectuosa. I això, amics, no és lo que ha passat al Delta de l'Ebre estos dies festius que avui acaben. Mare de Déu de la Cinta assistiu-mos, perquè la cosa va torta.

Si hi diu camí rural vol dir que no pots circular-hi a vuitanta per hora i aixecar més pols de la que un ciclista pot engolir, ni tocar el clàxon com si s'acabés lo món: destorbes los moixons (sí, les aus també són éssers vius) i trenques la pau de l'entorn que visitaves perquè se suposava que hi respiraries tranquil·litat. Les coes de cotxes i autocaravanes a llocs suposadament protegits feien feredat. Aparcats als vorals, de qualsevol manera, mig amorrats a la séquia, estacats a l'arena, a un pam de la mar. Tothom a munts. Hi ha hagut carreteres comarcals literalment col·lapsades, ni avant ni enrere, de tants vehicles com hi havia. Això, xiquets, no pot ser bo de cap manera i ho reconec, sí: estic enceseta com una tea.

Abans dels temporals Glòria i Filomena, lo Trabucador tenia 6 km de llarg i uns 120 metres d'ample (per posar un exemple de zona delicada massificada). A dia d'avui, la meitat està afonat o semisubmergit (no ho voreu cada dia a la tele però és així i mos pren lo cor) i ara hi arriben lo doble de cotxes que abans però hi ha la meitat de terra que no hi havia. Si no l'havíeu vist abans del desastre potser no ho notareu, però a natros mos dol cada dia. I penso en veu alta que potser no aniria gens malament una barrera d'aquelles com les que hi havia als passos a nivell dels trens i fer pagar, per posar una xifra, un euro per vehicle. Vories tu com, d'entrada, aconseguiries un efecte dissuasiu (aquells qui no estimen de veritat lo que van a visitar no voldrien pagar) i després podries reinvertir tota la recaptació en manteniment de la zona, a més de regular-ne l'accés i protegir l'espai.

No tothom és igual però sentim indignació i tristor de vore milers de vehicles invaint un espai fràgil. Així, no

L'arribada de turistes és sempre benvinguda, de debò, però amb mesura. I amb mesures. Restauradors, cases de pagès, hotels, botigues, empreses d'activitats esportives i de lleure, totes necessitaven i es mereixien oxigen, això és innegable, però hi ha d'haver restriccions. Tot això podria funcionar igual i perfectament amb unes normes que evitessen que, en determinades èpoques de l'any, milers de vehicles envaïssen un espai natural extremadament fràgil. No disparo contra ningú, simplement llanço el tir a l'aire i que algú empome la bala, per favor, perquè estes imatges no es poden tornar a repetir i no és la primera vegada que passa. Lo Delta s'afona a pressa feta i va i hi posem milers de vehicles a sobre. Una gentada que fa temor de vore. No, no hi ha lloc per a tothom. No tots alhora. No així.

Cal agrair la gent que mos ve a vore des del respecte i amb ganes de conèixer-mos de debò —i no només per a fer-se un selfie a un lloc insòlit — però és que també hem de suportar que molta de la gent que ve no sàpiga ni on va, ni qui som, ni l'abandonament que patim durant tots los mesos de l'any que no mos visita. Tenim una mescla de sentiments a cavall entre la indignació, la vergonya i la tristor: per una terreta que agonitza, per les persones que no mostren respecte per l'entorn i els habitants que les acullen i per les institucions corresponents que no prenen mesures per a evitar esta malesa i intentar fer compatible el turisme sostenible amb la riquesa del territori.

De què mos servix ser Parc Natural, zona d'especial protecció de les aus, Reserva de la Biosfera i mil títols més si després hi ha persones que quan surten a fora es comporten com no ho farien a casa seua i els ho permetem? Però se suposa que hem d'estar agraïts perquè han vingut. Doncs mira, no. I no tots són iguals, és clar, ho sé, però no hi cabeu, de veritat. La sostenibilitat comporta uns deures implícits. No és només vindre i amollar diners. Les institucions han de prendre-hi partit i marcar un límit perquè si no, lo riu no és vida i l'Ebre es defensa no només manifestant-mos sinó també tenint-ne cura.

Lo Delta de l'Ebre no som un parc d'atraccions: les institucions han de prendre-hi partit i marcar un límit

Salvem lo Delta no és un lema per a vindre a visitar-lo corrents i de pressa abans no desaparega i aplaudir una posta de sol. Per a salvar-lo l'hem de cuidar, l'hau de cuidar tot l'any i això passa —també— per sentir-lo com una part més del país i apostar per l'equilibri territorial sempre, no només visitar-lo quan volem esbargir-mos. Mos han prohibit massa coses últimament, ho entenc, i necessitem un respir, també ho entenc, però hem de tindre seny i fer les coses amb coneixement. No som un parc d'atraccions. És lo problema, també, del mal ús intencionat del llenguatge. No podem dir-ne parc a un parc natural, a un parc d'atraccions i a un parc eòlic. No senyors, no és lo mateix.

He llegit que Itàlia expulsarà els grans creuers de Venècia per a protegir la zona. La decisió arriba després que la Unesco advertís de retirar la ciutat de la llista de patrimoni de la humanitat si no es posava remei a l'excessiu volum de trànsit marítim. Cal que al Delta (i a altres zones del país que senten que els hi passa lo mateix) també es prenguen cartes en l'assumpte. Aquí, al Delta de l'Ebre, de gener a desembre hi desenvolupem activitats econòmiques respectuoses amb l'entorn, parlem en este accent tan bonic tots los dies -no només quan veniu de fora, per a fer-vos gràcia-, hi vivim gent tot l'any i hi voldríem seguir vivint en unes condicions de dignitat i de respecte, si no és molt demanar. Vinguen quan vulguen, però no tots alhora.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Míriam Díez
Opinió Tancat per mancances Míriam Díez
Montse Castellà
Opinió Una hora menys Montse Castellà