L’escoltes i la tornes a escoltar i te’n fas creus. Pareix mentida com una cançó pensada fa tant de temps puga semblar avui escrita per a natros, per a tu, que com qui diu tot just acabes d’arribar al meu paisatge vital i tot i així ja formes part de la meua esfera emocional. I és que a algunes cançons els passa com al bon vi, que fins que no transcorren uns anys sembla que no tinguen sentit i sorprenen la mateixa creadora. Les cançons creixen, se fan grans i marxen de casa, com los fills. Tenen vida pròpia. Una com a compositora només les comença i, amb los anys, elles soletes s’acaben de coure i prenen mil formes. Surten al món, coneixen gent, s’adapten al medi, busquen lo seu camí i cada u les fa seues a la manera seua. Ara, esta ja t’ha trobat, però amb alguna petita diferència fruit dels dies i les nits reposant a la bota. Quan va ser escrita tu no hi eres i ara sembla teua. Nostra. I no me la trac dels llavis.

Dixem que la cançó continue volant, que el vi madure. És de bona collita, segur que d’aquí unes quantes llunes, quan obrim la botella, hi trobarem tot lo sabor d’este Mediterrani tan nostre que ens ha vist abraçar-lo i besar-mos i assaborirem lo sol que va escalfar la seua mare vinya. Serà dolç en boca, amb cos, un punt afruitat, d’un rogenc intens i dur com la terra que l’ha parit i tindrà un cert regust amarg a l’engolir, per a recordar-mos que ningú no és perfecte. Desprendrà aroma de cirera i romer i serà lleuger al paladar, que prou pes ja portem natros a la motxilla. La motxilla… com ens en desfarem? Un borratxo no és un alcohòlic i mos caldrà el seny que la passió no permet ni regala per a beure en la mesura justa, si és que hi ha justa manera d’embriagar-se. Tanmateix, alçarem la copa, mos mirarem als ulls i mos beurem l’amor d’un glop. Un de sol.

Això serà quan lo vi estiga madur, ni abans ni després. Ara, que descanse. Anem removent-lo de tant en tant, que s’oxigene. Mantiguem viu l’hàbit de la carícia. Custodiem l’elixir. Permetem que repose, però sense que s’adorma del tot, no fos cas que quan tingam set ja estiga ranci. Posem-lo a la bodega, a la penombra sense foscor, amb llum sense molta claror, amb fresqueta sense massa viscor, amb caldoreta sense excessiva calor. I si, tot i així, passen les primaveres i al mullar-mos los llavis no reconeixem aquell raïm que mos embriagava, brindarem pel privilegi d’haver-mos conegut. Llavors no podrem més que plantar nous ceps —compondre noves cançons— per si algun d’ells, algun dia, mos dona bon fruit; per si alguna d’elles, en fer-se gran, mos retroba amb una copa buida entre les mans i una veu per estrenar. Veremar el llarg camí i brindar després amb lo dolç vi dels nostres passos ferms.