Prohibir un llibre. Empresonar un cantant. Retirar una obra d’art. Perseguir una llengua. Jutjar un nas de pallasso. Condemnar un mecànic. Obrir expedient a un entrenador de futbol per portar un llaç groc. Tot forma part de l’estratègia de la temor. Volen que mos imposéssem un marc mental individual i col·lectiu en què ja siguéssem natros mateixos els que, acovardits, mos apliquéssem la censura i així en part los fem la faena bruta. L’única manera de desactivar esta tàctica del repressor és demostrar-los que el poder (i la temor) ha canviat de bàndol. Per això són tan importants i necessàries, per exemple, iniciatives com la de tots los festivals de música catalans de programar Valtònyc, com la del Museu de Lleida d’exposar la mostra de quadres sobre presos polítics que Arco va retirar, com la dels lectors comprant en massa Farinha o com la de Guardiola de seguir duent lo llaç groc a la solapa. Si reculem, ells guanyen metres. Si mos mantenim ferms i units, no només no perdem terreny sinó que avancem a força d’insistència i valentia.

Tan poc cas que fem a vegades a la cultura i acaba sent allò que més molesta al poder i a qui més prompte ataca perquè sap que dona esperit crític, fa pensar, atorga criteri propi, nodreix el pensament, obri els ulls. I déu me’n guard que això passés! Ja ho deia Montserrat Roig: "La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini". L’Estat espanyol vol coartar la llibertat d’expressió, que mos apliquéssem natros mateixos l’autocensura com amb la ‘Ley de Prensa e imprenta’ aprovada per Fraga Iribarne el 1966, com a ministre de Franco, i que, presentant-se com a suposadament més aperturista perquè eliminava la figura del censor, el que feia era culpabilitzar directament els responsables de la publicació. Tu mateix et lligaves la mà a l’esquena o et mossegaves la llengua. I aquí pau i allà glòria.

L’exabrupte que va fer al president Torrent la cúpula judicial de l’Estat espanyol a Catalunya (que no és lo mateix que dir la cúpula judicial catalana) va ser perquè el president del Parlament va denunciar públicament la repressió. Al rei Felip VI se li fa una plantada generalitzada precisament per tot lo contrari, per avalar i beneir esta repressió. Diria que és molt diferent. Un besamans, n’hi diuen, perquè al seu marc mental encara hem de rendir-los homenatge, com a súbdits. Jo al Rei el faria vindre a Catalunya amb un tren de rodalies i vories tu com se li passarien les ganes. Per a ser més exactes, amb un regional de les Terres de l’Ebre. Encara hi seria.

Si reculem, ells guanyen metres. Si mos mantenim ferms i units, no només no perdem terreny sinó que avancem a força d’insistència i valentia

Lo tema és que la cançó de Valtònyc molesta perquè la seua lletra és veritat i potser és això el que cou, la veritat. A vore, quina culpa tenim natros si ‘Borbones’ rima amb ‘ladrones’! I la qüestió no és si el llaç groc molesta o no, lo focus s’ha de posar en per què encara l’hem d’estar portant! Lo simple fet que hi haja debat ja demostra que hi ha presos polítics. Als països on no n’hi ha, de presos, este debat no existix. Si els molesta que es diguen presos polítics llavors que els dixen en llibertat i dixarem de parlar-ne. Una mentida dita cent vegades no pot acabar mai convertint-se en veritat per molt que s’intente, però una veritat dita incansablement acaba sent l’eina més poderosa perquè suporta tot el pas del temps. Té bons fonaments i és com un jonc, que es doblega però sempre dempeus.

No es pot portar el llaç groc i alhora no defensar la República. És com engolir i respirar. Aixoregem-nos!, que la vida mai no abandona els valents i la paraula té més força del que mos pensem. A la meua professió la lletra és lo nucli i la música és qui l’acompanya, tant s’hi val la forma que tingue o el to en què estiga composta la cançó. Importa el que diu i que ho diga en llibertat. Lo paper d’embolicar pot ser preciós, però si el regal de dins no és bonic, maldita la gràcia. L’embolcall pot ser preciós, però el contingut ha de ser-ho perquè allò definitiu és lo missatge més que el canal que s’usa per a fer-lo arribar. Tant pot ser una balada, un rap o un ritme ska. No importa. Has de comunicar, fer emocionar i fer pensar. Sostovar les bases del poder, provocar l’ensulsiada dels fonaments podrits de l’Estat. Transmetre a la societat uns sentiments. Tothom sap que l’aigua és un bon conductor de l’electricitat i en canvi la fusta, no. L’art, la cançó d’autor, sempre ha de dir coses, no s’hi val a ser neutral quan la imparcialitat és còmplice del repressor. Hem de fer cançons d’aigua, no de fusta.